yes... ¿we can?

Finalment acaba el 2008, un any que sens dube passrà a la Història per la més profunda crisi financera que mai hagi sacsejat el món sencer, i de la que em temo que només hem començat a veure les orelles al llop. Una gran part de la població arreu del planeta s'ha aferrat a la figura de Barack Obama com el mesies redemptor que vindrè a donar el coup d'effet que ens impulsi a sortir d'aquest cicle de derrota i pessimisme que s'ha instaurat al llarg de l'any.

Jo, ja em perdonareu, sóc un xic pessimista. Hem assistit a la devallada dels valors, al grande finale d'un sistema basat en el tot s'hi val corcat des dels fonaments, de funestes conseqüències i duració no determinada; s'admeten apostes i trucades al Telèfon de l'Esperança. Hem descobert que som líders en atur i destrucció de llocs de treball, hem pidolat als japonesos intentant posar draps calents a forats per als que no ens arriba la tela, quan l'Àngel Enunciador ens ha donat la plantofada en explicar-nos que no som competitus en res, per si a aquestes alçades encara algú no se n'havia assabentat. Hem assistit al resorgir de la vessant més fonamentalista de l'Església Catòlica, qui demana que la llei s'adapti al pecat, alliçonant-nos sobre el model únic de família aquells qui per definició no són susceptibles de formar-ne una; pecat per a alguns, però no potser per a d'altres, mentre em pregunto què se n'ha fet d'allò que deia que hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Hem escrit nous capítols de la Guerra Freda amb el ball de bastons d'Ossetia del Sud, mentre un cop més Israel es passeja per la franja de Gaza en una nova exhibició de pirotècnia genocida; això sí, l'ONU s'ha posicionat titllant la intervenció com a "excessiva", en una reacció que em produeix certa sensació d'inquietant déjà vu. Fins i tot sembla que el maniqueisme imperant inherent a l'estupidesa humana pot trontollar amb l'arribada del 2009, amb rumors sobre el possible aixecament del bloqueig a Cuba, dimoni comunista en procés de conversió a la fe vertadera, en el que estic convençut que la possible trobada d'un dels jaciments de petroli més grans del planeta en els seus dominis no hi té res a veure. Encara que tot això es produirà amb el vist-i-plau dels responsables del Gran Col·lisionador d'Hadrons, no fos cas que un dia es llevin de mala lluna i crein un forat negre que s'ho empassi tot plegat. Però tranquils, el Barça és més que líder i fins i tot Henry marca gols de tres en tres, així que no cal patir...

Déu ha mort, la Veritat no existeix, l'Univers continua en expansió, i jo em trobo fatal. És per tot això que crec que seguiré sotscrit a l'Skeptical Inquirer, una revista per a escèptics que sospito que no publica més que mentides, però el meu dessassosseg augmenta perquè tot i els meus esforços no trobo una altra revista en la que poder contrastar les meves sospites. En definitiva, companyons, consolem-nos, perquè el món és lleig, però no l'hem inventat nosaltres.

Així que, amic Obama: yes... ¿we can?