yes... ¿we can?

Finalment acaba el 2008, un any que sens dube passrà a la Història per la més profunda crisi financera que mai hagi sacsejat el món sencer, i de la que em temo que només hem començat a veure les orelles al llop. Una gran part de la població arreu del planeta s'ha aferrat a la figura de Barack Obama com el mesies redemptor que vindrè a donar el coup d'effet que ens impulsi a sortir d'aquest cicle de derrota i pessimisme que s'ha instaurat al llarg de l'any.

Jo, ja em perdonareu, sóc un xic pessimista. Hem assistit a la devallada dels valors, al grande finale d'un sistema basat en el tot s'hi val corcat des dels fonaments, de funestes conseqüències i duració no determinada; s'admeten apostes i trucades al Telèfon de l'Esperança. Hem descobert que som líders en atur i destrucció de llocs de treball, hem pidolat als japonesos intentant posar draps calents a forats per als que no ens arriba la tela, quan l'Àngel Enunciador ens ha donat la plantofada en explicar-nos que no som competitus en res, per si a aquestes alçades encara algú no se n'havia assabentat. Hem assistit al resorgir de la vessant més fonamentalista de l'Església Catòlica, qui demana que la llei s'adapti al pecat, alliçonant-nos sobre el model únic de família aquells qui per definició no són susceptibles de formar-ne una; pecat per a alguns, però no potser per a d'altres, mentre em pregunto què se n'ha fet d'allò que deia que hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Hem escrit nous capítols de la Guerra Freda amb el ball de bastons d'Ossetia del Sud, mentre un cop més Israel es passeja per la franja de Gaza en una nova exhibició de pirotècnia genocida; això sí, l'ONU s'ha posicionat titllant la intervenció com a "excessiva", en una reacció que em produeix certa sensació d'inquietant déjà vu. Fins i tot sembla que el maniqueisme imperant inherent a l'estupidesa humana pot trontollar amb l'arribada del 2009, amb rumors sobre el possible aixecament del bloqueig a Cuba, dimoni comunista en procés de conversió a la fe vertadera, en el que estic convençut que la possible trobada d'un dels jaciments de petroli més grans del planeta en els seus dominis no hi té res a veure. Encara que tot això es produirà amb el vist-i-plau dels responsables del Gran Col·lisionador d'Hadrons, no fos cas que un dia es llevin de mala lluna i crein un forat negre que s'ho empassi tot plegat. Però tranquils, el Barça és més que líder i fins i tot Henry marca gols de tres en tres, així que no cal patir...

Déu ha mort, la Veritat no existeix, l'Univers continua en expansió, i jo em trobo fatal. És per tot això que crec que seguiré sotscrit a l'Skeptical Inquirer, una revista per a escèptics que sospito que no publica més que mentides, però el meu dessassosseg augmenta perquè tot i els meus esforços no trobo una altra revista en la que poder contrastar les meves sospites. En definitiva, companyons, consolem-nos, perquè el món és lleig, però no l'hem inventat nosaltres.

Així que, amic Obama: yes... ¿we can?

implicació eterna

La Royal Shakespeare Company ha deixat d'emprar un crani real en la seva representació de "Hamlet", la universal tragèdia del bard immortal d'Stratford-Upon-Avon. El crani pertany a André Tchaikowsky, popular pianista polonès desaparegut l'any 1982, i que va deixar establert en el moment de la seva mort que volia donar la totalitat del seu cos a la Ciència, a excepció del crani; aquest, havia d'anar a parar a la Royal. El motiu, obeïa a la irritació que li produïa veure les representacions de "Hamlet" de la companyia, en les que feien ús d'un crani de plàstic.

La companyia teatral havia mantingut en secret tan peculiar donació durant un temps, sense donar cap explicació sobre la seva procedència. Però, quan es va desvetllar el misteri, van argumentar que la retirarien com a conseqüència de que l'audiència, en saber que era una testa de debò, reaccionava ostensiblement quan el torturat legítim hereu de la corona de Dinamarca, alçant el crani i clavant la mirada en les obscures conques dels seus ulls, s'enfrontava al gran dilema: "Ser o no ser..."

Personalment, estic profundament indignat. Una mostra d'implicació com la del pintoresc pianista que ens ocupa, en la que fa extensiu el seu compromís amb les Arts més enllà de la mort, em sembla que mereix un exercici de reflexió. En temps com els que corren, en els que es demana al mitjà dels mortals que faci esforços pel bé comunitari i que s'apreti el cinturó, exemples com el de Tchaikowsky tenen un valor incalculable; tant és així, que la decisió dels responsables de la Royal em sembla del tot inacceptable.

El dubte que se'm planteja és què pensen fer ara amb el crani de la discòrdia. L'enterraran i prou, sense homenatges a la seva trajectòria? Deixaran de pagar a la Seguretat Social, justificant-se en que són temps difícils i cal ajustar el planter? En faran un trepitja papers o un portaespelmes? Sincerament, he perdut tota la fe en el compromís incondicional i perdurable. Així que ja ho sabeu, per molt que ens venguin la moto de l'esforç i de fer el cor fort, tingueu-ho ben present: no paga la pena que perdeu el cap.

al·leluia!

Fins avui, he estat un home perdut en la nàusea del nihilisme més desangelat i la perdició anunciada, un home destinat a la condemnació eterna sense comodins del públic o la trucada providencial. És per això que encara em tremolen les cames després d'haver llegit que l'Església de la Verge de l'Orgasme, Orgasmens Madonnas Kyrka, ha estat reconeguda per un tribunal suec com a una trosamfund, o comunitat de fe; és a dir, que gaudirà de la mateixa consideració que la resta d'esglésies o cogregacions religioses. El fundador, màxim sacerdot i cardenal de tan sensorial culte és el polifacètic artista uruguaià Carlos Bebeacua, qui explica que fou ungit per la inspiracó divina amb motiu de la polèmica que la seva obra La Verge de l'Orgasme va despertar durant la Expo92, arribant a esdevenir motiu d'aldarulls amb intervenció policial inclosa.

Segons explica aquest singular emprenedor, qui té la residència a cavall entre la localitat sueca de Lövestad i la no menys glamurosa població tarragonina de Reus, no es tracta només de sexe, sinó que l'orgasme és Déu, i com a tal cal que sigui adorat. Puntualitza que es tracta de "l'última sensació de luxuria, que no s'ha de limitar a l'ejaculació, a la que es pot arribar a través de l'art o mirant un paissatge i pensant en ¡wow!".

Tot i el meu entusiasme sincer, i el compromís amb una pràctica disciplinada de recerca i perfeccionament, no sé si estaré a l'alçada del Mestre Bebeacua; la idea d'assolir orgasmes mitjançant la contemplació o l'exercici de l'art, mentre em concentro en la més sonora onomatopeia que pugui concebre, em sembla en el moment actual una fita si més no llunyana. Però sigui com sigui, des d'aquest espai em comprometo a no defallir en l'intent, i perseverar en la recerca d'aquell bé suprem que em faci esclatar en un emocionat "Al·leluia!".

la divina crisi

Són temps realment difícils, tan difícils que ni la Santa Seu ha escapat al llarg braç de la crisi econòmica. Per primer cop després de gairebé mig segle, el personal administratiu del Vaticà haurà de marcar la seva entrada i sortida del lloc de treball. La mesura, efectiva a partir de l'1 de gener de 2009, obeeix a una una campanya per a combatre el baix rendiment laboral; en una mostra més de la humiltat que sempre ha caracteritzat l'Església Catòlica, l'"àngel enunciador" de la nova no ha volgut ésser anomenat. La Santa Seu, segons la seva declaració financera anual, té un planter que ascendeix a 1.974 empleats entre sacerdots i laics, amb una remuneració salarial que oscil·la entre el 1.300 i els 2.300 € mensuals, això sí, amb prestacions com el combustible lliure d'impostos, i la vivenda subsidiada. Es troben regits per un sistema de premi i càstig per a incentivar el rendiment dels seus empleats que, a primers d'any, es veurà reforçat pel fet d'haver de passar la targeta magnètica en arribar a la feina: les absències prolongades tindran com a conseqüència retallades en la remuneració i, a la inversa, la trempera en l'exercici professional serà recompensada amb un sobresou.

Ai Señor, Señor, on anirem a parar... Ni tan sols la Santa Seu, far de la modernitat i la solidaritat còsmica, ha pogut escapar als efectes devastadors de l'actual crisi. Em pregunto què podria passar si, en cas que el Vaticà hagués de presentar un ERO que afectés alguna de les seves sucursals, els treballadors es manifestessin amb la virulència amb la que ho han fet, per exemple, els de Nissan. Amenaçaria també en aquest cas la corporació en tancar la paradeta? La idea resulta, si més no, estimulant. Confiem en que la situació no esdevingui crítica, i la intervenció de la Providència preservi la piadosa institució. En tot cas, el que ens queda clar és que, en temps difícils, de la crisi no se n'escapa ni Déu... Amén.

la palla a l'ull aliè

Un dia més, l'actualitat econòmica ens aboca a un panorama del tot desolador d'acomiadaments massius i tancaments en tots els sectors. És difícil poder passar de llarg de notícies com l'ERO de Nissan, que preveu acomiadar a 1.680 treballadors abans que finalitzi el 2009, xifra que suposa al voltant d'un 40% del planter dels seus centres de fabricació de Zona Franca i Montcada i Reixac. La indignació per la posició que ha adoptat l'empresa ens arriba a través de tots els mitjans de comunicació, que amplifiquen el clamor popular de protesta.

Tot i ser el primer en defensar els interessos dels treballadors, més que res per allò de ser-ne un, hi ha certes qüestions que cal tenir molt presents a l'hora d'emetre judicis de valor, i armar-nos amb la cassola. D'una banda, sentim a dir que Nissan ha rebut 43 M€ en ajuts durant els últims quatre anys; de l'altra, l'empresa argumenta que els impostos que ha pagat a l'Administració superen amb escreix aquesta xifra. L'Administració ha donat llum verda a l'ERE del gegant japonès per un motiu molt senzill: si no ho fa, Nissan amenaça amb tancar definitivament els seus centres de producció, de manera que el nombre de treballadors abocats a l'atur seria alarmantment perillós.

I és que el problema no és aquest, sinó el fet d'haver abandonat qualsevol aspiració d'esdevenir un país competitiu, fomentant l'establiment de grans corporacions per comptes de potenciar la innovació i la producció pròpia. Resulta més fàcil arremetre contra l'empresa que contra una Administració covarda, més fàcil veure la palla a l'ull aliè que no pas la biga en el propi; si queda algú per les rodalies després de la recessió, si us plau, que s'ho replantegi.

memòries d'Àfrica

Un cop Barack Obama s'ha erigit com a nou líder de la primera potència mundial, impulsat per la complexa combinació dels vents de la tempesta financera i els de la il·lusió pel canvi, en el si del Partit Republicà han començat a fer bugada. Però, com és inevitable, abans de poder netejar la malmesa autoestima dels conservadors, cal airejar els draps bruts acumulats durant la llarga i sagnant campanya electoral.

En aquesta línia, diversos col·laboradors de John McCain han començat a llençar darts enverinats contra l'electritzant Sarah Palin, per a molts un element decisiu en la batacada que han patit en els comicis electorals. El Telegraph anglès es fa ressò avui mateix de que alguns d'aquests fidels republicans han començat a despotricar sense miraments sobre la insigne número dos qui, entre les múltiples perles que ens ha regalat al llarg de la campanya, n'ha deixat anar una d'especialment vistosa: segons aquestes fonts, la senyora Palin no és conscient que Àfrica és un continent i per acabar-ho d'adobar, l'acusen de ser incapaç d'anomenar els tres països signants de l'Acord de Lliure Comerç de Nord-Amèrica que, per a més complexitat, coincideixen amb els tres únics països que conformen la zona nord del continent americà.

Sembla mentida: tot just fa un parell de dies, quedava bocabadat davant la incompetència d'una regidora d'ajuntament, i avui la suor freda em regalima per l'esquena quan m'assabento que la que hagués estat la possible número dos de la gran potència mundial, desconeix l'existència d'un dels continents. Suposo que, en la seva concepció de melic del món, no vindrà d'un continent...

amb aquestes sigles, sí

Ahir la Regidora de Patrimoni de l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife, Esther Sarrautte, de Coalición Canaria, va voler entrar amb força a la selecció de millors vídeos penjats a YouTube, i a fe de Déu que ho va aconseguir. Els seus companys de partit van enrojolir quan va respondre a una petició d'informació per part d'un altre grup durant la celebració del ple de l'ajuntament, sobre la relació d'immobles cedits a les ONG. Cito textualment: "La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no".

No contenta amb demostrar el seu ampli coneixement de la realitat que l'envolta, encara va tenir la barra de desviar les culpes cap als tècnics que van elaborar l'informe, que va merèixer el gens despreciable període de tres mesos per a la seva elaboració; aquest detall em fa anar un pèl més enllà i reflexionar sobre l'eficàcia dels mecanismes de l'Administració, però millor que no ens desviem del tema, o no acabarem mai. Ah, i tampoc desmereix la 'conca...contanetación' de l'il·lustre alcalde.

Ja n'hi ha prou. Estic fins al capdamunt de veure l'absoluta incompetència endèmica que impregna bona part de les institucions i mecanismes d'uns estaments públics que, a banda de prendre decisions que ens afecten directament, a sobre ens toquen la bossa, per no citar altres elements de morfologia similar. Indigna veure ERO empresarials sistemàtics en la premsa diària, mentre es manté una pantomima de sistema públic malalt d'ignorància i en el que el manteniment de l'statuo quo és un fi en sí mateix. És per això que proposo que establim les bases d'una actitud de denúncia, sota la bandera del moviment Prou Ineptes Acomodats (PIA); amb aquestes sigles, sí.

http://es.youtube.com/watch?v=tlqP6TGDKrY

l'altra crisi

Avui us vull fer arribar la columna que Lluís Torra publica a Dossier Econòmic, sota el títol "L'altra crisi" i que fa balanç d'aquelles conseqüències de la crisi que van més enllà de les que ens il·lustra la muntanya russa dels balanços financers. Però millor que sigui ell mateix qui us ho expliqui...

En èpoques de recessió, tothom –el líders d’opinió, els primers– centra les seves anàlisis i opinions en termes econòmics. Tot i que té tota la lògica a favor seu, finalment és només una qüestió matemàtica.

Em preocupa molt més la crisi que sovint s’amaga darrere de xifres i índexs borsaris: la crisi de valors. Sempre s’ha dit que l’escassetat alimenta l’enginy, però, quan aquest s’orienta a esbrinar fórmules i buits legals que permetin ficar cullerada en la situació, la cosa passa de l’estadi de la necessitat al de l’estafa. Que la societat pateixi la pèrdua de valors materials –tot i que significa un greu perjudici per a una gran majoria, a causa de la mala gestió d’una minoria amb pocs escrúpols i d’unes administracions incapaces de controlar les regles del joc– és un fet que ha de fer-nos pensar en un canvi o refundació del model econòmic mundial.

Que la societat pateixi la picaresca dels que tenen una davallada en ètica i valors intentant vendre ERO no justificats, per exemple, o la covardia dels que perden la fe en els seus propis projectes empresarials, no té res a veure amb costos derivats de la situació econòmica. Té molt a veure amb una crisi de valors que per a alguns sembla la gran eina que els evitarà donar la cara amb altres arguments menys solvents. Els valors són l’única via possible per fer-nos esbrinar errors del passat, saber-los acceptar i fer-nos millorar el model amb vista al futur. Crisi, potser sí, però no de valors, si us plau.

lliçons que compten

Gràcies a la generositat d'un bon amic, a banda d'un immens comunicador, vaig poder assistir al HSM Fòrum Mundial de Gestió de Persones, celebrat a l'hotel Hesperia Tower de Barcelona els dies 22 i 23 d'octubre. En aquest esdeveniment es donaven cita alguns dels grans noms en l'àmbit de la gestió com Àlex Rovira, Jeffrey Pfeffer, Lyn Heward, Stephen Covey i Fred Kofman. Tot i que em va ser impossible assistir a les primeres dues ponències, vaig descobrir dos grans comunicadors que em van causar una magnífica impressió: Lyn Heward, amb una carrera lligada al creixement d'un projecte tan creatiu com és el Cirque du Soleil; i Fred Kofman, creador del Metamanagement i que va teixir una espectacular intervenció al voltant del lideratge i els valors.

Aquest gran comunicador i bon amic em va regalar la possibilitat d'assistir a aquest acte, de sentir paraules inspiradores, i de creure que podem participar en aquelles lliçons de la vida que ell pregona de forma incansable. Lliçons de talent; lliçons de màgia; lliçons de persones, sentiments i desitjos. En definitiva, les lliçons que compten.

i amb ella arribà l'escàndol

Tradicionalment, des de Japó sempre ens han arribat certes tendències cap a formes de fetitxisme que podríem definir, si més no, com a curioses. Ara han fabricat la primera "xicota-robot" per a homes solters, amb unes dimensions astorants de 38 cms. d'alçada, i que surt al mercat amb un preu al voltant dels 120 €. La promoció, fruit de l'esforç dels que sens dubte constitueixen una mostra dels millors experts de marketing mundials, fa recaure l'èmfasi en un eslògan que destaca els grans valors que aporta l'entranyable companya autòmata: "És petita, mamelluda, molt simpàtica i funciona amb piles". Per acabar de rematar tan agosarada mostra d'enginy i sensibilitat, donen un pas més en dir que "besa quan se li demana", i que "no discuteix, no va de compres, i pot repartir targetes de visita, cantar i ballar".

La veritat és que podria esplaiar-me durant una bona estona fent un al·legat de la meva sensibilitat, del meu compromís amb la igualtat de les dones i tota la pesca, però el fet em resulta tan caricaturesc que ho resumiré de forma breu: hauria d'haver estat jove als anys 30...

monkey business

Reprenc el contacte amb una història que m'ha arribat avui mateix. Cada dia ens despertem amb notícies referents a la crisi, a noves devallades en totes les borses mundials, a mesures d'emergència... Però, realment entenem com funcionen les borses i els mercats de valors? Aquesta ironia al voltant d'un negoci de micos em sembla que, com a mínim, pot fer que la inversió d'uns minuts en la lectura ens retorni el benefici d'un somriure.

Una vez llegó a un pueblo un señor bien vestido, se instaló en el único hotel que había, y puso un aviso en la única página del periódico local, en que anunciaba que estaba dispuesto a comprar cada mono que le trajesen por $10. Los campesinos, que sabían que el bosque estaba lleno de monos, salieron corriendo a cazarlos.

El hombre compró, como había prometido en el aviso, los cientos de monos que le trajeron, a $10 cada uno sin rechistar. Al cabo de poco quedaban muy pocos monos en el bosque y era difícil cazarlos, por lo que los campesinos perdieron interés. Entonces el hombre ofreció $20 por cada mono, y los campesinos corrieron otra vez al bosque. Nuevamente fueron mermando los monos, por lo que el hombre elevó la oferta a $25, y los campesinos volvieron a salir a cazar los pocos monos que quedaban, hasta que fue casi imposible encontrar uno.

Llegado este punto, el hombre ofreció $50 por cada mono pero, como tenia negocios que atender en la ciudad, dejaría a cargo de su ayudante el negocio de la compra de monos. Una vez que viajó el hombre a la ciudad, su ayudante se dirigió a los campesinos diciéndoles lo siguiente: “Fíjense en esta jaula llena de miles de monos que mi jefe compró para su colección. Yo les ofrezco venderles a ustedes los monos por $35, y cuando el jefe regrese de la ciudad, se los venden por $50 cada uno.”

Los campesinos juntaron todos sus ahorros y compraron los miles de monos que había en la gran jaula, y esperaron el regreso del jefe. Desde ese día, no volvieron a ver ni al ayudante ni al jefe; lo único que vieron fue la jaula llena de monos que compraron con sus ahorros de toda la vida.

Ahora sí, pueden decir ustedes que tienen una noción bien clara de cómo funciona el Mercado de Valores y la Bolsa…

el tercer lavabo

Fins avui havia sentit a parlar de l'anomenada Tercera Via, però he de reconèixer que l'existència del Tercer Lavabo m'ha deixat completament astorat. En una escola de Tailàndia funciona un lavabo exclusivament destinat als usuaris transexuals, indicat amb el símbol que podeu veure a la dreta. La noticia ens informa que entre el 10 i el 20% del joves tailandesos es senten com a dones atrapades en el cos d'un home. Els andrògins alumnes es sentien coartats en fer ús dels serveis masculins, però alhora incomodaven a les noies si empraven els femenins. La polèmica estava servida...

Tot i que em sembla magnífic que tothom es trobi tan a prop del seu benestar desitjat com li sigui possible, no deixa de sorprendre'm que encara es crein més categories de segregació sexual quan ens omplim la boca parlant de valors com la igualtat, o el fet de saber compartir. Ah, em temo que el somni del Gran Lavabo Únic encara es troba molt lluny, encara que tots els éssers humans tinguem en comú el producte elaborat més enllà d'on l'esquena perd el seu nom; encara que, en posar-me al dia del que diuen alguns en repassar la premsa, penso que potser algun que altre no en té massa clara la direcció de sortida...

consideracions estètiques

L'acte de llevar la vida a un ésser humà és un acte moralment reprovable en la seva naturalesa. Però el que ens planteja el mordaç Thomas De Quincey és interessant: un cop superada la faceta moral del fet, podem jutjar un assassinat des d'un punt de vista estètic? Podem valorar la seva execució amb els barems de les arts? Aquest és el pretext per a escriure un dels textos més àcids i brillants amb els que he tingut el plaer de cremar-me les retines. Senzillament, imperdible.

http://docs.google.com/Doc?id=dcsbwnw3_3drqwj6gr

les perles del Diable

Avui introdueixo una deferència cap a un dels més grans autors satírics de tots els temps, l'incomparable Ambrose "Bitter" Bierce, de sobrenom evocador d'amargures diverses. Periodista i escriptor de vida atzarosa, és l'autor entre moltes altres obres del "Diccionario del Diablo", que us deixo penjat en un enllaç i recomano de tot cor. Si us interessa la figura i la llegenda al voltant de Bierce, Gregory Peck interpreta a tan singular personatge a la pel·lícula "Gringo viejo". En paraules de Fernando Savater: "Pocos libros me han divertido tanto y tan duramente como éste; cada vez que me siento envilecido por un acceso de optimismo, leo un puñado de sus definiciones". Completament d'acord.

http://docs.google.com/Doc?id=dcsbwnw3_1f6bdzkgd&hl=ca

l'inici de tot plegat

Companys, avui celebro l'inici d'aquest nou bloc, que espero no caigui en el desús i l'oblit passats els primers quatre dies. Us convido a tots a compartir qualsevol idea que creui l'espai entre les vostres orelles, sense discriminació per raons de raça, religió o sexe (les iniciatives respecte a aquest últim aspecte seran especialment benvingudes). Benvinguts doncs al naixement de

ménage à un

on si no t'ho fas tu,

dubtem que ningú s'hi animi...