al·leluia!

Fins avui, he estat un home perdut en la nàusea del nihilisme més desangelat i la perdició anunciada, un home destinat a la condemnació eterna sense comodins del públic o la trucada providencial. És per això que encara em tremolen les cames després d'haver llegit que l'Església de la Verge de l'Orgasme, Orgasmens Madonnas Kyrka, ha estat reconeguda per un tribunal suec com a una trosamfund, o comunitat de fe; és a dir, que gaudirà de la mateixa consideració que la resta d'esglésies o cogregacions religioses. El fundador, màxim sacerdot i cardenal de tan sensorial culte és el polifacètic artista uruguaià Carlos Bebeacua, qui explica que fou ungit per la inspiracó divina amb motiu de la polèmica que la seva obra La Verge de l'Orgasme va despertar durant la Expo92, arribant a esdevenir motiu d'aldarulls amb intervenció policial inclosa.

Segons explica aquest singular emprenedor, qui té la residència a cavall entre la localitat sueca de Lövestad i la no menys glamurosa població tarragonina de Reus, no es tracta només de sexe, sinó que l'orgasme és Déu, i com a tal cal que sigui adorat. Puntualitza que es tracta de "l'última sensació de luxuria, que no s'ha de limitar a l'ejaculació, a la que es pot arribar a través de l'art o mirant un paissatge i pensant en ¡wow!".

Tot i el meu entusiasme sincer, i el compromís amb una pràctica disciplinada de recerca i perfeccionament, no sé si estaré a l'alçada del Mestre Bebeacua; la idea d'assolir orgasmes mitjançant la contemplació o l'exercici de l'art, mentre em concentro en la més sonora onomatopeia que pugui concebre, em sembla en el moment actual una fita si més no llunyana. Però sigui com sigui, des d'aquest espai em comprometo a no defallir en l'intent, i perseverar en la recerca d'aquell bé suprem que em faci esclatar en un emocionat "Al·leluia!".

la divina crisi

Són temps realment difícils, tan difícils que ni la Santa Seu ha escapat al llarg braç de la crisi econòmica. Per primer cop després de gairebé mig segle, el personal administratiu del Vaticà haurà de marcar la seva entrada i sortida del lloc de treball. La mesura, efectiva a partir de l'1 de gener de 2009, obeeix a una una campanya per a combatre el baix rendiment laboral; en una mostra més de la humiltat que sempre ha caracteritzat l'Església Catòlica, l'"àngel enunciador" de la nova no ha volgut ésser anomenat. La Santa Seu, segons la seva declaració financera anual, té un planter que ascendeix a 1.974 empleats entre sacerdots i laics, amb una remuneració salarial que oscil·la entre el 1.300 i els 2.300 € mensuals, això sí, amb prestacions com el combustible lliure d'impostos, i la vivenda subsidiada. Es troben regits per un sistema de premi i càstig per a incentivar el rendiment dels seus empleats que, a primers d'any, es veurà reforçat pel fet d'haver de passar la targeta magnètica en arribar a la feina: les absències prolongades tindran com a conseqüència retallades en la remuneració i, a la inversa, la trempera en l'exercici professional serà recompensada amb un sobresou.

Ai Señor, Señor, on anirem a parar... Ni tan sols la Santa Seu, far de la modernitat i la solidaritat còsmica, ha pogut escapar als efectes devastadors de l'actual crisi. Em pregunto què podria passar si, en cas que el Vaticà hagués de presentar un ERO que afectés alguna de les seves sucursals, els treballadors es manifestessin amb la virulència amb la que ho han fet, per exemple, els de Nissan. Amenaçaria també en aquest cas la corporació en tancar la paradeta? La idea resulta, si més no, estimulant. Confiem en que la situació no esdevingui crítica, i la intervenció de la Providència preservi la piadosa institució. En tot cas, el que ens queda clar és que, en temps difícils, de la crisi no se n'escapa ni Déu... Amén.

la palla a l'ull aliè

Un dia més, l'actualitat econòmica ens aboca a un panorama del tot desolador d'acomiadaments massius i tancaments en tots els sectors. És difícil poder passar de llarg de notícies com l'ERO de Nissan, que preveu acomiadar a 1.680 treballadors abans que finalitzi el 2009, xifra que suposa al voltant d'un 40% del planter dels seus centres de fabricació de Zona Franca i Montcada i Reixac. La indignació per la posició que ha adoptat l'empresa ens arriba a través de tots els mitjans de comunicació, que amplifiquen el clamor popular de protesta.

Tot i ser el primer en defensar els interessos dels treballadors, més que res per allò de ser-ne un, hi ha certes qüestions que cal tenir molt presents a l'hora d'emetre judicis de valor, i armar-nos amb la cassola. D'una banda, sentim a dir que Nissan ha rebut 43 M€ en ajuts durant els últims quatre anys; de l'altra, l'empresa argumenta que els impostos que ha pagat a l'Administració superen amb escreix aquesta xifra. L'Administració ha donat llum verda a l'ERE del gegant japonès per un motiu molt senzill: si no ho fa, Nissan amenaça amb tancar definitivament els seus centres de producció, de manera que el nombre de treballadors abocats a l'atur seria alarmantment perillós.

I és que el problema no és aquest, sinó el fet d'haver abandonat qualsevol aspiració d'esdevenir un país competitiu, fomentant l'establiment de grans corporacions per comptes de potenciar la innovació i la producció pròpia. Resulta més fàcil arremetre contra l'empresa que contra una Administració covarda, més fàcil veure la palla a l'ull aliè que no pas la biga en el propi; si queda algú per les rodalies després de la recessió, si us plau, que s'ho replantegi.

memòries d'Àfrica

Un cop Barack Obama s'ha erigit com a nou líder de la primera potència mundial, impulsat per la complexa combinació dels vents de la tempesta financera i els de la il·lusió pel canvi, en el si del Partit Republicà han començat a fer bugada. Però, com és inevitable, abans de poder netejar la malmesa autoestima dels conservadors, cal airejar els draps bruts acumulats durant la llarga i sagnant campanya electoral.

En aquesta línia, diversos col·laboradors de John McCain han començat a llençar darts enverinats contra l'electritzant Sarah Palin, per a molts un element decisiu en la batacada que han patit en els comicis electorals. El Telegraph anglès es fa ressò avui mateix de que alguns d'aquests fidels republicans han començat a despotricar sense miraments sobre la insigne número dos qui, entre les múltiples perles que ens ha regalat al llarg de la campanya, n'ha deixat anar una d'especialment vistosa: segons aquestes fonts, la senyora Palin no és conscient que Àfrica és un continent i per acabar-ho d'adobar, l'acusen de ser incapaç d'anomenar els tres països signants de l'Acord de Lliure Comerç de Nord-Amèrica que, per a més complexitat, coincideixen amb els tres únics països que conformen la zona nord del continent americà.

Sembla mentida: tot just fa un parell de dies, quedava bocabadat davant la incompetència d'una regidora d'ajuntament, i avui la suor freda em regalima per l'esquena quan m'assabento que la que hagués estat la possible número dos de la gran potència mundial, desconeix l'existència d'un dels continents. Suposo que, en la seva concepció de melic del món, no vindrà d'un continent...

amb aquestes sigles, sí

Ahir la Regidora de Patrimoni de l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife, Esther Sarrautte, de Coalición Canaria, va voler entrar amb força a la selecció de millors vídeos penjats a YouTube, i a fe de Déu que ho va aconseguir. Els seus companys de partit van enrojolir quan va respondre a una petició d'informació per part d'un altre grup durant la celebració del ple de l'ajuntament, sobre la relació d'immobles cedits a les ONG. Cito textualment: "La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no".

No contenta amb demostrar el seu ampli coneixement de la realitat que l'envolta, encara va tenir la barra de desviar les culpes cap als tècnics que van elaborar l'informe, que va merèixer el gens despreciable període de tres mesos per a la seva elaboració; aquest detall em fa anar un pèl més enllà i reflexionar sobre l'eficàcia dels mecanismes de l'Administració, però millor que no ens desviem del tema, o no acabarem mai. Ah, i tampoc desmereix la 'conca...contanetación' de l'il·lustre alcalde.

Ja n'hi ha prou. Estic fins al capdamunt de veure l'absoluta incompetència endèmica que impregna bona part de les institucions i mecanismes d'uns estaments públics que, a banda de prendre decisions que ens afecten directament, a sobre ens toquen la bossa, per no citar altres elements de morfologia similar. Indigna veure ERO empresarials sistemàtics en la premsa diària, mentre es manté una pantomima de sistema públic malalt d'ignorància i en el que el manteniment de l'statuo quo és un fi en sí mateix. És per això que proposo que establim les bases d'una actitud de denúncia, sota la bandera del moviment Prou Ineptes Acomodats (PIA); amb aquestes sigles, sí.

http://es.youtube.com/watch?v=tlqP6TGDKrY