cortina de fum

Sens dubte, si amb alguna cosa hem estat distrets els darrers dies ha estat amb aquesta mena de sèrie negra de corrupció i espionatge que vénen protagonitzant alguns dels membres del Partit Popular. La llebre va saltar al voltant de la trepidant trama d'espionatge desenvolupada a la Comunitat de Madrid, feu inexpugnable de la intrèpida Esperanza Aguirre, en el sí del propi partit. Però arran del revolt i la polseguera aixecats per tot aquest afer, s'ha destapat un escàndol de corrupció a l'entranyable població de Boadilla del Monte, que ha esquitxat de moment a 37 membres del PP, imputats per l'starlet Baltasar Garzón.

Suborns, prevaricació, tràfic d'influències, estafa... la llista d'ingredients de la trama pressumptament organitzada pels responsables i afiliats populars és digna del millor dels culebrots. Acusacions creuades, converses telefòniques punxades per la policia, dimissions forçades, negacions de la coneixença entre persones que han assisit fins i tot com a testimonis al casament de vàstags d'altres... Tot un exemple de savoir faire i d'enteresa demostrada pels membres del PP, digne de ser citat a tots els centres on es pretengui ensenyar l'ABC de la Comunicació Nefasta (i consti que la referència a les tres primeres lletres de l'abecedari ha estat del tot casual!).

Però com sempre passa en aquesta terra tan pintoresca que descansa sobre la pell de toro, la resposta automàtica és la d'atacar a l'altre per a sortir del fangar. El PP ha tancat files i acusa amb vehemènica al PSOE s'orquestar una conspiració contra la seva formació, en una resposta articulada al voltant de fer el ploricó que em sembla més pròpia d'un pati de col·legi que no pas d'uns representants polítics seriosos. Cert que pot resultar desafortunada i estratègicament nefasta la trobada entre el jutge Garzón i el Ministre de Justícia Bermejo. Però partim de que ens creiem allò tan bonic de la independència entre els poders executiu i legislatiu, o ja podem plegar.

Perquè la qüestió no és si aquest parla amb l'altre, o si els partits es volen boicotejar entre ells, siguin al poder o no; aquest és un joc molt antic i en el que tots hi participen amb més o menys fortuna. El tema és que si s'han presentat càrrecs serà perquè hi ha indicis o proves sobre els que fonamentar-los. Em sembla un exercici de demagògia delirant posar-se a pregonar la teoria de la conspiració mentre un dels propis membres del clan s'omple la boca via telefònica parlant de les quantitats astronòmiques que anaven amunt i avall, i mentre s'amenacen mútuament amb estirar de la manta...

Des d'aquí demano als senyors del PP que facin un esforç per deixar d'intentar emular al mític Charlie Rivel, i que es posin a fer la bugada amb certa humiltat. És vergonyós i digne de les més estrafolàries repúbliques bananeres intentar posar el dit a l'ull de l'adversari per distreure a la parròquia, insultant la hipotètica intel·ligència del populatxo, i intentar fugir d'estudi darrera una cortina de fum. Això sí, d'un fum que prové, com no pot ser d'una altra manera, de fogueres atiades amb els nostres calés.

bon vent i barca nova

El sempre polèmic Albert Boadella ha tornat a encendre els ànims amb la seva pintoresca dialèctica de posicionament fluctuant, i capacitat de convenciment més que dubtosa. L'il·lustre personatge va acceptar el càrrec com a nou director artístic dels Teatros del Canal madrilenys, a petició de la indomable presidenta de la comunitat autònoma, Esperanza Aguirre. Boadella ha manifestat que és a Madrid per a controlar la qualitat dels espectacles, i no pas per a fer el seu teatre. Però ara, un cop més, ha titllat Barcelona de capital de província, i ha constatat la seva decisió de no tornar mai més a Catalunya.

El concepte de propietat és un dels que Boadella ha demostrat conèixer molt bé, especialment en el judici celebrat el 2005 contra sis antics membres de la companyia de teatre Els Joglars, de la que en fou director, al voltant de l'autoria de la polèmica obra La torna; els actors en reclamaven l'autoria col·lectiva, que el director negava categòricament. L'obra es va estrenar l'any 1977 a Barbastro: un text al voltant del procés i l'execució de Heinz Chez per part del Govern franquista, que va coincidir amb l'execució de Salvador Puig Antich el 1973, i que constitueix una crítica demolidora de l'estament militar imperant. Per aquesta obra, van ser condemnats a dos anys de presó alguns actors, després d'un consell de guerra per un delicte d'injúries a l'exèrcit, mentre Boadella protagonitzava una espectacular fugida cap a França el dia abans del judici.

Cal tenir molt present que Boadella s'havia erigit en gran defensor del procés de creació col·lectiva i que, quan anaven maldades, va negar-ne ser l'autor per a evitar responsabilitats. Bé doncs, a un personatge amb aquest perfil només cal desitjar-li bon vent i barca nova, i la millor de les sorts en la seva nova aventura, una més en la seva trajectòria de bufonada i megalomania casposa, que ja fa molt de temps que desprèn certa ferum a ranci. El que sí que m'agradaria demanar-li a Boadella és que faci un xic de memòria sobre on ha tingut el plat durant un fotimer d'anys. Ara diu que no troba substància a la trama d'espionatge denunciada en el si de la Comunitat de Madrid aquests dies, opinió que suposo que no tindrà res a veure amb que es produeixi entre les files del partit de la seva nova mecenes i protectora. Partit en el que, sigui dit de pas, encara hi militen membres de la vella guàrdia que el volia portar davant d'un consell de guerra...

Així que, senyor Boadella, faci's mirar aquests símptomes de pèrdua de memòria, tapi's bé no fos cas que agafés fred, i faci'ns un favor als provincians d'aquesta banda del riu Ebre:

NO TORNI

el fons de l'armari

Un cop més, la Justícia Espanyola - en majúscules, perquè ja es mereix consideració d'estrella mediàtica - demostra ser especialista en ficar-se de peus a la galleda, això sí, sempre en galledes llunyanes. L'admissió a tràmit de la querella per crims de guerra contra set responsables israelians, per la mort de 14 civils palestins durant un atac a Gaza l'any 2002, ha tornat a posar el nostre sistema a l'ull de l'huracà, i ha propiciat tensions diplomàtiques.

Els fets es remunten a una operació de l'exèrcit d'Israel en la que un avió de combat F16 va llençar una bomba d'una tona sobre un barri densament poblat de Gaza amb l'objectiu d'eliminar un membre de Hamàs, el fundador de l'ala militar del l'organització, Salah Shehada. Un comunicat del Ministeri de Defensa israelià qualifica de "delirant" la querella, en la que s'inclou al llavors responsable de la cartera ministerial, Benjamin Ben-Eliezer, i al Cap de l'Estat Major, el general Moshé Yaalon; el text acusa els emprenedors espanyols de viure en un món a l'inrevés. El procés, per a situar-ho en un context sucós, arrenca en ple col·lapse d'un sistema judicial espanyol que s'esfondra per moments; suposo que no deuen tenir res més urgent a fer que acumular uns milers de pàgines de propina sobre la taula.

En primer lloc, vull deixar molt clara la meva condemna de les desmesurades accions de càstig executades per Israel contra la població de Palestina, en la que la suposada precisió quirúrgica de la maquinària militar deixa molt que desitjar. I vull constatar també que la raó en aquest conflicte, en la meva modesta opinió, cau del costat palestí. Però dit això, anem a analitzar el paper de l'aguerrida Justícia Espanyola en aquest afer, partint de la base que segons els Convenis de Ginebra de 1949, dels que tant Espanya com Israel en formen part, tots els estats estan obligats a buscar les persones pressumptament autores de greus violacions dels citats convenis i, o bé jutjar-les davant els seus propis tribunals, o bé entregar-les a d'altres estats per a que ho siguin allà. El Conselll de Seguretat de Nacions Unides també està facultat per a remetre la situació a la Cort Penal Internacional. Preciós.

Seguint aquesta línia d'intervencionisme més enllà de les pròpies fronteres, i si es busquen responsables sobre les accions d'un país que castiga sense mirament un altre, filem una mica més prim. Hi ha empreses de fabricació d'armament espanyoles que venen els seus productes a l'exèrcit israelià, amb una facturació total que supera els 600.000 €. No seria lògic que l'Estat Espanyol, i la justícia que el representa, considerés aquestes empreses com a còmplices de les atrocitats comeses? No hauria de vetar aquesta col·laboració en la que l'interès econòmic s'avantposa a la ideologia i el respecte per la legalitat? Molt valents i molt compromesos però, ai!, sempre que no ens toquin la bossa...

La pregunta que em faig és si no caldria començar la casa pels fonaments, i no per la teulada. Encara tinc molt fresca la polèmica al voltant dels processos contra els responsables de les desaparicions que es van produir durant la dictadura del Generalísimo Francisco Franco, cabdill superlatiu responsable d'una repressió militar al llarg de prop de 40 anys que va suposar la desaparició de, crec no equivocar-me en fer la estimació, més de 14 civils. Però en aquell cas, en el que l'starlet i promotor de la idea Baltasar Garzón va sortir ben escaldat, es van posar en marxa tots els mecanismes possibles per aturar la iniciativa, i posar un pam més de terra sobre les incomptables fosses comunes que amaga l'actual paissatge de la pell de toro. La dita popular afirma que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, però jo cada dia estic més convençut que té ben poquet de veraç. En fa de pudor, i molta, perquè aflora en els llocs més insospitats, i en les formes més diverses. Així que construïm una societat sobre un entente cordiale, en la que el ball de bastons ocasional entre uns i altres no és més que una pantomima, una cortina de fum, i deixem les coses tal com estan no fos cas que algú es senti incòmode. Resulta menys compromès anar a sol·lucionar les injustícies de l'altra punta del món, mentre ens fem els ornis davant les que hem patit en la nostra pròpia terra; suposo que, d'aquesta manera, la ferum dels morts ens arriba esmorteïda.

Cal que condemnem les injustícies allà on es produeixin, cert, però potser caldria primer fer neteja del fons de l'armari. I això, és clar, sempre fa mandra.