diumenge, 1 de febrer del 2009

el fons de l'armari


Un cop més, la Justícia Espanyola - en majúscules, perquè ja es mereix consideració d'estrella mediàtica - demostra ser especialista en ficar-se de peus a la galleda, això sí, sempre en galledes llunyanes. L'admissió a tràmit de la querella per crims de guerra contra set responsables israelians, per la mort de 14 civils palestins durant un atac a Gaza l'any 2002, ha tornat a posar el nostre sistema a l'ull de l'huracà, i ha propiciat tensions diplomàtiques.

Els fets es remunten a una operació de l'exèrcit d'Israel en la que un avió de combat F16 va llençar una bomba d'una tona sobre un barri densament poblat de Gaza amb l'objectiu d'eliminar un membre de Hamàs, el fundador de l'ala militar del l'organització, Salah Shehada. Un comunicat del Ministeri de Defensa israelià qualifica de "delirant" la querella, en la que s'inclou al llavors responsable de la cartera ministerial, Benjamin Ben-Eliezer, i al Cap de l'Estat Major, el general Moshé Yaalon; el text acusa els emprenedors espanyols de viure en un món a l'inrevés. El procés, per a situar-ho en un context sucós, arrenca en ple col·lapse d'un sistema judicial espanyol que s'esfondra per moments; suposo que no deuen tenir res més urgent a fer que acumular uns milers de pàgines de propina sobre la taula.


En primer lloc, vull deixar molt clara la meva condemna de les desmesurades accions de càstig executades per Israel contra la població de Palestina, en la que la suposada precisió quirúrgica de la maquinària militar deixa molt que desitjar. I vull constatar també que la raó en aquest conflicte, en la meva modesta opinió, cau del costat palestí. Però dit això, anem a analitzar el paper de l'aguerrida Justícia Espanyola en aquest afer, partint de la base que segons els Convenis de Ginebra de 1949, dels que tant Espanya com Israel en formen part, tots els estats estan obligats a buscar les persones pressumptament autores de greus violacions dels citats convenis i, o bé jutjar-les davant els seus propis tribunals, o bé entregar-les a d'altres estats per a que ho siguin allà. El Conselll de Seguretat de Nacions Unides també està facultat per a remetre la situació a la Cort Penal Internacional. Preciós.

Seguint aquesta línia d'intervencionisme més enllà de les pròpies fronteres, i si es busquen responsables sobre les accions d'un país que castiga sense mirament un altre, filem una mica més prim. Hi ha empreses de fabricació d'armament espanyoles que venen els seus productes a l'exèrcit israelià, amb una facturació total que supera els 600.000 €. No seria lògic que l'Estat Espanyol, i la justícia que el representa, considerés aquestes empreses com a còmplices de les atrocitats comeses? No hauria de vetar aquesta col·laboració en la que l'interès econòmic s'avantposa a la ideologia i el respecte per la legalitat?
Molt valents i molt compromesos però, ai!, sempre que no ens toquin la bossa...

La pregunta que em faig és si no caldria començar la casa pels fonaments, i no per la teulada. Encara tinc molt fresca la polèmica al voltant dels processos contra els responsables de les desaparicions que es van produir durant la dictadura del
Generalísimo Francisco Franco, cabdill superlatiu responsable d'una repressió militar al llarg de prop de 40 anys que va suposar la desaparició de, crec no equivocar-me en fer la estimació, més de 14 civils. Però en aquell cas, en el que l'starlet i promotor de la idea Baltasar Garzón va sortir ben escaldat, es van posar en marxa tots els mecanismes possibles per aturar la iniciativa, i posar un pam més de terra sobre les incomptables fosses comunes que amaga l'actual paissatge de la pell de toro. La dita popular afirma que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, però jo cada dia estic més convençut que té ben poquet de veraç. En fa de pudor, i molta, perquè aflora en els llocs més insospitats, i en les formes més diverses. Així que construïm una societat sobre un entente cordiale, en la que el ball de bastons ocasional entre uns i altres no és més que una pantomima, una cortina de fum, i deixem les coses tal com estan no fos cas que algú es senti incòmode. Resulta menys compromès anar a sol·lucionar les injustícies de l'altra punta del món, mentre ens fem els ornis davant les que hem patit en la nostra pròpia terra; suposo que, d'aquesta manera, la ferum dels morts ens arriba esmorteïda.

Cal que condemnem les injustícies allà on es produeixin, cert, però potser caldria primer fer neteja del fons de l'armari. I això, és clar, sempre fa mandra.

1 comentari:

  1. En aquest país som especialistes en ficar-nos on no ens demanen gaire sense saber ben bé com fer per solucionar els problemes reals. I no és que no estigui bé que algú condemni o jutgi els crims, malgrat que sigui a distància. És que en aquest cas ho fa algú que no té ni la més remota idea de com enfrontar-se a la situació.

    Recordaré sempre amb carinyo el Cas Pinochet... I mira com se'n van riure de nosaltres per aquelles terres.

    I totalment d'acord. Primer hauriem de mirar més cap a casa nostra. Però n'hi ha molts que tenen malament la vista de prop :P

    Laura

    ResponElimina