diumenge, 23 de gener del 2011

Entranyables postals catalanetes


Reprenc l'activitat d'aquest humil blog després de molts i molts mesos, esperonat pels esdeveniments dels últims dies, dignes de formar part de l'argument d'aquella magnífica sèrie de televisió britànica dels anys 80, "Sí, Ministre". Els enginyosos episodis ens mostraven com el Ministre James Hacker, un polític com a mínim pocatraça, era contínuament manipulat per Sir Humphrey Appleby, el cap de l'Administració, amb un únic objectiu: mantenir l'statu quo. Doncs bé, a casa nostra hi començo a veure indicis de la presència de grans guionistes, tot i que molt em temo que la seva intenció no és exactament la de fer gràcia; i és aquest lleu matís el que fa que senti un cert dessassosseg.

Tot just fa un mes que Artur Mas va ser investit President de la Generalitat. El retorn de Convergència i Unió (CiU) al Govern català, i no cal ser cap setciències per a adonar-se'n, obeïa més al desgast i el desencant amb el Govern del Tripartit, que no pas a un programa o un ideari ben definit. Sota el paraigua de la Casa Gran del Catalanisme hi aglutina tant monàrquics com sobiranistes, en una fórmula si més no curiosa que en determinats moments pot semblar el camarot dels Germans Marx. La promesa del famós concert econòmic amb Espanya i un suposat posicionament en la línia del sobiranisme van ser els dos principals cavalls de batalla de CiU per afrontar unes eleccions en les que, sense fer gaire escarafalls, només havien d'esperar a que es complissin les enquestes: el popultaxo volia el famós canvi, i el canvi es va produir. En quin sentit, encara està per veure.

Doncs bé, ha passat tot just un mes i ja comencem a veure detalls sospitosament coneguts. En primer lloc, el Govern ja ha encetat el catàleg de matisos sobre el tema del concert econòmic: mente l'exigien amb vehemència i immediatesa durant la campanya, ara ja entonen la vella cançoneta de l'ara no toca, de que es tracta d'un procés a mig o llarg plaç... un seguit d'arguments que, si fem una mica de memòria, ens resultaran d'allò més entranyables i familiars. I el mateix passa amb el sobiranisme: CiU es va posar al costat de les consultes sobre la independència prèviament a la campanya, accentuant-ne el seu discurs durant els primers compassos, i emprenent una accelerada retirada quan s'apropava la victòria, no fos cas que al capdavall haguessin de fer cap moviment real en aquesta direcció, i no fos cas també que, ai las!, algú es sentís incòmode. Això sí que no, les habitacions s'amoblen al gust de l'hoste: per a que a ningú no s'atabali, ens fem nostra aquella dita tan castissa de "donde dije digo, digo Diego", i de pas li fem l'ullet a Madrid.

Però el que de veritat ens ha despertat aquells entranyables records de que tot ha tornat on era fa uns anys és la retirada per part de la Generalitat de les imputacions d'Àngel Colom i Daniel Osàcar, ambdós esquitxats pel pressumpte finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en relació al Cas Palau, argumentant que les peticions no coincidien en la quantitat econòmica que s'havia d'investigar. Però com diria el gran Ferran Monegal, ah, alerta!: com que els imports reclamats pel Consorci i la Fiscalia no coincideixen, matem-ho i avall que fa baixada. Una argumentació que deixa de pasta de moniato, i que com a mínim convida a reflexionar sobre la casualitat, els cicles astrals i la independència del Poder Judicial.

I per últim, la cirereta, el coup d'effet que ha coronat l'inici fulgurant d'aquest nou Govern: el nomenament de la intrèpida Pilar Fernández Bozal com a Consellera de Justícia. Un nomenament si més no exòtic, si recordem que la molt honorable senyora era la cap de l'advocacia de l'Estat Espanyol, impulsora de la causa contra la consulta independentista d'Arenys de Mar, i que a més va tenir la brillant idea de deixar en mans de Jorge Buxadé, vinculat a la Falange Española. Després que ICV, ERC i SI li busquessin la jugular durant les interpel·lacions parlamentàries, aquesta insigne guest starring del Govern (recordem que és una concessió als independents) va esgrimir un argument demolidor: el seu client era l'Estat Espanyol i per això va impulsar la causa, però que tothom estigui tranquil, que ara ja no ho és. Complementa tan afortunat argument amb un colofó, en el que assegura que tots els advocats saben que els seus clients menteixen, i que no sempre estan d'acord amb el que defensen.

I aquí és on em grinyola la història. D'acord que un ha de ser professional i dur a terme la feina que li és assignada, però aquesta senyora ocupa actualment una de les principals Conselleries de la Generalitat de Catalunya, i es pressuposa que per a fer-ho cal tenir un cert grau de compromís ideològic i de responsabilitat política. La resposta de Fernández Bozal resulta irresponsable i com a mínim poc afortunada, però potser preocupa encara més la manca de traça dels qui l'han instal·lada on és, sigui per quotes o perquè fa joc amb les cortines del Congreso de los Diputados i les ànsies ministerials de Duran Lleida.

Així que humilment li recomano, benvolguda senyora, que abans de deixar que les paraules brollin d'entre els seus llavis reflexioni uns instants. I si pel que fos no pes veu capaç de poder evitar la temptació de deixar-les anar, consideri la possibilitat de col·locar-se un d'aquells enginyosos artil·lugis als que el seu cognom fa referència (en la llengua de l'Imperio, és clar). Oli en un llum, cregui'm.



divendres, 25 de setembre del 2009

mals temps per a la lírica

Ha passat molt temps des de l'última vegada que em vaig enfrontar a la pàgina en blanc d'aquest entranyable blog, però els esdeveniments dels últims dies a casa nostra m'empenyen a, com a mínim, deixar constància escrita del panorama que m'envolta. L'objectiu és assegurar-me que les informacions que aquests dies circulen no siguin producte de la meva imaginació malaltissa i psicotitzada, sinó de la conxorxa dels enzes que sembla que governa els designis d'aquest país.

Aquests dies podem recrear-nos amb el Palaugate, un escàndol digne del millor dels culebrots que s'està desenvolupant al voltant d'una institució històrica a Catalunya. L'ex-president del patronat de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música, l'infame Fèlix Millet, s'ha omplert les butxaques amb la gents menyspreable xifra, segons les seves pròpies paraules, de 3'3 milions d'euros, tot i que reconeix que ni ell mateix la pot establir amb precisió, i que s'estima que podria ascendir fins als 10 milions.

No només això: durant els ultims anys havia desviat 500.000 euros del Palau per a sufragar viatges particulars de la seva família i la de Jordi Montull, director administratiu i la seva mà dreta, interpreto que per a exportar els valors de la Fundació a destins tan exòtics com Dubai o les Maldives. Entre els anys 2007 i 2009, es van abonar en nom de la Fundació 1'3 milions en concepte de reformes a propietats d'aquest emprenedor duet dinàmic. I per acabar-ho d'adobar, el dia abans del registre judicial al Palau el 23 de juliol va comprar en nom de l'Orfeó Català un local per un import d'1'5 milions d'euros, com no, juntament amb el seu inseparable Montull.


Això sí, capcot i entonant un penediment de llagrimeta, Millet ha dipositat 1'8 milons als jutjats acompanyant una sentida confessió, mostra d'un sens dubte sincer remordiment i que, i digueu-me malpensat, em fa sospitar que pot ser el precedent d'un dels més pietosos atenuants que mai s'hagin contemplat. Ja em perdonaran, però tot i que els números no són el meu fort, m'atreviria a aventurar que el balanç de la seva comptabilitat creativa li continua éssent força favorable. De moment, el jutge ja ha desestimat citar a declarar a la parella, suposo que per allò de la manca de recursos per a tocar el dos a una república bananera, o pel mínim risc de que es destrueixin proves relacionades amb el cas.

Però la qüestió que realment em preocupa no és que aquest personatge i els seus còmplices s'aprofitin de les seves responsabilitats; em temo que aquest és un mal endèmic inherent a la nostra cultura de la pandereta. El que és realment frapant és que durant més de 20 anys, l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Cultura han estat els suposats auditors dels diners que, des de l'erari públic, es destinaven a la Fundació. I pretenen fer-nos creure que ningú mai es va adonar de cap irregularitat. Suposo que tenir la Clau de Barcelona i la Creu de Sant Jordi són credencials amb validesa ad aeternam, suficients per desllumbrar al proïsme i fer-li oblidar les seves obscures implicacions en episodis com el de Renta Catalana.

Així que l'únic que li demano a les administracions que mantenim entre tots, és que no insultin la intel·ligència del ciutadà mitjà. Que no ens vulguin vendre sopars de duro mentre alcen les celles posant carones d'estupefacció, perquè no sé què m'irrita més: que facin la vista grossa, o que estiguin dirigides per una colla d'ineptes a qui se'ls hauria de prohibir ostentar cap tipus de responsabilitat. O, com molt em temo, que es tracti d'una angoixant combinació d'ambdues.

Mentrestant, als membres de l'Orfeó Català, persones que hi actuen sense ànim de lucre i per compromís amb una cultura i uns valors, se'ls hi ha estat negant el pressupost per poder anar de gira, per allò de les estretors de la cojuntura i tota la pesca. Ells han estat doblement damnificats: com a contribuents, i com a participants en la institució. Per no parlar del dany difícilment reparable que l'Orfeó i el Palau han rebut amb tota aquesta història. I és que ja se sap: corren mals temps per a la lírica...


diumenge, 15 de febrer del 2009

cortina de fum

Sens dubte, si amb alguna cosa hem estat distrets els darrers dies ha estat amb aquesta mena de sèrie negra de corrupció i espionatge que vénen protagonitzant alguns dels membres del Partit Popular. La llebre va saltar al voltant de la trepidant trama d'espionatge desenvolupada a la Comunitat de Madrid, feu inexpugnable de la intrèpida Esperanza Aguirre, en el sí del propi partit. Però arran del revolt i la polseguera aixecats per tot aquest afer, s'ha destapat un escàndol de corrupció a l'entranyable població de Boadilla del Monte, que ha esquitxat de moment a 37 membres del PP, imputats per l'starlet Baltasar Garzón.

Suborns, prevaricació, tràfic d'influències, estafa... la llista d'ingredients de la trama pressumptament organitzada pels responsables i afiliats populars és digna del millor dels culebrots. Acusacions creuades,
converses telefòniques punxades per la policia, dimissions forçades, negacions de la coneixença entre persones que han assisit fins i tot com a testimonis al casament de vàstags d'altres... Tot un exemple de savoir faire i d'enteresa demostrada pels membres del PP, digne de ser citat a tots els centres on es pretengui ensenyar l'ABC de la Comunicació Nefasta (i consti que la referència a les tres primeres lletres de l'abecedari ha estat del tot casual!).

Però com sempre passa en aquesta terra tan pintoresca que descansa sobre la pell de toro, la resposta automàtica és la d'atacar a l'altre per a sortir del fangar. El PP ha tancat files i acusa amb vehemènica al PSOE s'orquestar una conspiració contra la seva formació, en una resposta articulada al voltant de fer el ploricó que em sembla més pròpia d'un pati de col·legi que no pas d'uns representants polítics seriosos. Cert que pot resultar desafortunada i estratègicament nefasta la trobada entre el jutge Garzón i el Ministre de Justícia Bermejo. Però partim de que ens creiem allò tan bonic de la independència entre els poders executiu i legislatiu, o ja podem plegar.

Perquè la qüestió no és si aquest parla amb l'altre, o si els partits es volen boicotejar entre ells, siguin al poder o no; aquest és un joc molt antic i en el que tots hi participen amb més o menys fortuna. El tema és que si s'han presentat càrrecs serà perquè hi ha indicis o proves sobre els que fonamentar-los. Em sembla un exercici de demagògia delirant posar-se a pregonar la teoria de la conspiració mentre un dels propis membres del clan s'omple la boca via telefònica parlant de les quantitats astronòmiques que anaven amunt i avall, i mentre s'amenacen mútuament amb estirar de la manta...

Des d'aquí demano als senyors del PP que facin un esforç per deixar d'intentar emular al mític Charlie Rivel, i que es posin a fer la bugada amb certa humiltat. És vergonyós i digne de les més estrafolàries repúbliques bananeres intentar posar el dit a l'ull de l'adversari per distreure a la parròquia, insultant la hipotètica intel·ligència del populatxo, i intentar fugir d'estudi darrera una cortina de fum. Això sí, d'un fum que prové, com no pot ser d'una altra manera, de fogueres atiades amb els nostres calés.

dimecres, 4 de febrer del 2009

bon vent i barca nova

El sempre polèmic Albert Boadella ha tornat a encendre els ànims amb la seva pintoresca dialèctica de posicionament fluctuant, i capacitat de convenciment més que dubtosa. L'il·lustre personatge va acceptar el càrrec com a nou director artístic dels Teatros del Canal madrilenys, a petició de la indomable presidenta de la comunitat autònoma, Esperanza Aguirre. Boadella ha manifestat que és a Madrid per a controlar la qualitat dels espectacles, i no pas per a fer el seu teatre. Però ara, un cop més, ha titllat Barcelona de capital de província, i ha constatat la seva decisió de no tornar mai més a Catalunya.

El concepte de propietat és un dels que Boadella ha demostrat conèixer molt bé, especialment en el judici celebrat el 2005 contra sis antics membres de la companyia de teatre
Els Joglars, de la que en fou director, al voltant de l'autoria de la polèmica obra La torna; els actors en reclamaven l'autoria col·lectiva, que el director negava categòricament. L'obra es va estrenar
l'any 1977 a Barbastro: un text al voltant del procés i l'execució de Heinz Chez per part del Govern franquista, que va coincidir amb l'execució de Salvador Puig Antich el 1973, i que constitueix una crítica demolidora de l'estament militar imperant. Per aquesta obra, van ser condemnats a dos anys de presó alguns actors, després d'un consell de guerra per un delicte d'injúries a l'exèrcit, mentre Boadella protagonitzava una espectacular fugida cap a França el dia abans del judici.

Cal tenir molt present que
Boadella s'havia erigit en gran defensor del procés de creació col·lectiva i que, quan anaven maldades, va negar-ne ser l'autor per a evitar responsabilitats. Bé doncs, a un personatge amb aquest perfil només cal desitjar-li bon vent i barca nova, i la millor de les sorts en la seva nova aventura, una més en la seva trajectòria de bufonada i megalomania casposa, que ja fa molt de temps que desprèn certa ferum a ranci. El que sí que m'agradaria demanar-li a Boadella és que faci un xic de memòria sobre on ha tingut el plat durant un fotimer d'anys. Ara diu que no troba substància a la trama d'espionatge denunciada en el si de la Comunitat de Madrid aquests dies, opinió que suposo que no tindrà res a veure amb que es produeixi entre les files del partit de la seva nova mecenes i protectora. Partit en el que, sigui dit de pas, encara hi militen membres de la vella guàrdia que el volia portar davant d'un consell de guerra...

Així que, senyor Boadella, faci's mirar aquests símptomes de pèrdua de memòria, tapi's bé no fos cas que agafés fred, i faci'ns un favor als provincians d'aquesta banda del riu Ebre:

NO TORNI



diumenge, 1 de febrer del 2009

el fons de l'armari


Un cop més, la Justícia Espanyola - en majúscules, perquè ja es mereix consideració d'estrella mediàtica - demostra ser especialista en ficar-se de peus a la galleda, això sí, sempre en galledes llunyanes. L'admissió a tràmit de la querella per crims de guerra contra set responsables israelians, per la mort de 14 civils palestins durant un atac a Gaza l'any 2002, ha tornat a posar el nostre sistema a l'ull de l'huracà, i ha propiciat tensions diplomàtiques.

Els fets es remunten a una operació de l'exèrcit d'Israel en la que un avió de combat F16 va llençar una bomba d'una tona sobre un barri densament poblat de Gaza amb l'objectiu d'eliminar un membre de Hamàs, el fundador de l'ala militar del l'organització, Salah Shehada. Un comunicat del Ministeri de Defensa israelià qualifica de "delirant" la querella, en la que s'inclou al llavors responsable de la cartera ministerial, Benjamin Ben-Eliezer, i al Cap de l'Estat Major, el general Moshé Yaalon; el text acusa els emprenedors espanyols de viure en un món a l'inrevés. El procés, per a situar-ho en un context sucós, arrenca en ple col·lapse d'un sistema judicial espanyol que s'esfondra per moments; suposo que no deuen tenir res més urgent a fer que acumular uns milers de pàgines de propina sobre la taula.


En primer lloc, vull deixar molt clara la meva condemna de les desmesurades accions de càstig executades per Israel contra la població de Palestina, en la que la suposada precisió quirúrgica de la maquinària militar deixa molt que desitjar. I vull constatar també que la raó en aquest conflicte, en la meva modesta opinió, cau del costat palestí. Però dit això, anem a analitzar el paper de l'aguerrida Justícia Espanyola en aquest afer, partint de la base que segons els Convenis de Ginebra de 1949, dels que tant Espanya com Israel en formen part, tots els estats estan obligats a buscar les persones pressumptament autores de greus violacions dels citats convenis i, o bé jutjar-les davant els seus propis tribunals, o bé entregar-les a d'altres estats per a que ho siguin allà. El Conselll de Seguretat de Nacions Unides també està facultat per a remetre la situació a la Cort Penal Internacional. Preciós.

Seguint aquesta línia d'intervencionisme més enllà de les pròpies fronteres, i si es busquen responsables sobre les accions d'un país que castiga sense mirament un altre, filem una mica més prim. Hi ha empreses de fabricació d'armament espanyoles que venen els seus productes a l'exèrcit israelià, amb una facturació total que supera els 600.000 €. No seria lògic que l'Estat Espanyol, i la justícia que el representa, considerés aquestes empreses com a còmplices de les atrocitats comeses? No hauria de vetar aquesta col·laboració en la que l'interès econòmic s'avantposa a la ideologia i el respecte per la legalitat?
Molt valents i molt compromesos però, ai!, sempre que no ens toquin la bossa...

La pregunta que em faig és si no caldria començar la casa pels fonaments, i no per la teulada. Encara tinc molt fresca la polèmica al voltant dels processos contra els responsables de les desaparicions que es van produir durant la dictadura del
Generalísimo Francisco Franco, cabdill superlatiu responsable d'una repressió militar al llarg de prop de 40 anys que va suposar la desaparició de, crec no equivocar-me en fer la estimació, més de 14 civils. Però en aquell cas, en el que l'starlet i promotor de la idea Baltasar Garzón va sortir ben escaldat, es van posar en marxa tots els mecanismes possibles per aturar la iniciativa, i posar un pam més de terra sobre les incomptables fosses comunes que amaga l'actual paissatge de la pell de toro. La dita popular afirma que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, però jo cada dia estic més convençut que té ben poquet de veraç. En fa de pudor, i molta, perquè aflora en els llocs més insospitats, i en les formes més diverses. Així que construïm una societat sobre un entente cordiale, en la que el ball de bastons ocasional entre uns i altres no és més que una pantomima, una cortina de fum, i deixem les coses tal com estan no fos cas que algú es senti incòmode. Resulta menys compromès anar a sol·lucionar les injustícies de l'altra punta del món, mentre ens fem els ornis davant les que hem patit en la nostra pròpia terra; suposo que, d'aquesta manera, la ferum dels morts ens arriba esmorteïda.

Cal que condemnem les injustícies allà on es produeixin, cert, però potser caldria primer fer neteja del fons de l'armari. I això, és clar, sempre fa mandra.

diumenge, 25 de gener del 2009

una visió

En aquest dies obscurs, en que sembla que l'obamania sigui l'únic motiu d'esperança per a una Humanitat condemnada al suplici del fons d'inversió maniaco-depressiu, el meu mestre, Xavi Wan Kenobi - qui s'entesta a ocultar la seva galàctica ascendència sota el cognom Comas - m'ha fet arribar un text. Unes paraules que m'han recordat que potser no sigui l'amic Mr. Marshall l'únic amb capacitat de sortir del pou, sinó que en nosaltres mateixos resideix la capacitat de reinventar-nos cada dia per a esdevenir una miqueta millors. L'autor és el gran científic i pensador Albert Einstein, una de les figures més destacades de la Història, que tantes paraules sabies va regalar a tantes oïdes sordes; si us voleu apropar al seu pensament, us recomano el llibre Mi visión del mundo, que recull una sèrie d'escrits que, a més d'un, no li aniria gens malament fullejar.

No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nacen la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.

Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar 'superado'. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones.

Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla.


dimarts, 20 de gener del 2009

bye bye, George

Finalment, i després d'estar fins l'últim instant obstruint els plans per a reflotar l'economia que des de fa temps estan escalfant banqueta, George W. Bush pren el camí cap al seu ranxo de Texas, on podrà gaudir del sens dubte merescut descans del guerrer. Perquè, això sí, a guerres no el guanya ningú, i el jardí que li ha deixat al president entrant Barack Obama en matèria de diplomacia internacional serà de ben segur cas d'estudi per a les futures generacions de politòlegs i estudiosos de les Ciències Ocultes.

Ara és el moment del change we can believe in o, si més no, d'un canvi de tarannà en el discurs unidireccional i amb arguments de plom que han esgrimit els Estats Units en els llargs i obscurs darrers vuit anys. L'amic George W ha marxat deixant una nova data en el santoral que, qui ho haguera dit, és compartit per tot el planeta per un motiu o altre: 11S. I, magnànim i generós com és, va permetre que el premier anglès
Tony Blair amb el 7J, i l'inefable José María Aznar - Ansar per als amics - amb l'11M, contribuïssin a tan globalitzadora iniciativa. Es creava així el mític Trio de les Azores que, veient les accions en que es van embarcar, crec que perseguia l'objectiu de mesurar-se en el seu propi terreny amb el Trio La La La: cantant. Em puc imaginar el disgust i la incomprensió d'Ansar en veure's exclòs de la festa de comiat de George W: la solitud a la seva humil cuineta de Georgetown - quin nom més escaient per al nostre castís Romeu -, amb el regal embolicat amb paper facsímil de la bandera espanyola damunt la falda, desorientat, amb l'espantasogres destrempat, i preguntant-se on s'havia equivocat. Ah, les viscissituds de l'amor i el desamor...

Aquesta mateixa tarda he sentit al portaveu d'afers exteriors del Partit Popular - o Purità, ara no ho tinc clar -, Gustavo de Arístegui, analitzant el discurs d'Obama en aquesta mena de happening de 150 M$ que ha organitzat en la seva presa de possessió del càrrec que, sigui dit de pas, potser resulta un pressupost un xic desorbitat donada la cojuntura actual. Però bé, estàvem amb l'amic de Arístegui, qui es desfeia en elogis a la coherència, l'estructura i el missatge del discurs del nou president, amb un to que m'ha fet vessar la llagrimeta en evocar imatges de la magnífica pel·lícula de Luís García Berlanga, Bienvenido Mr. Marshall, en la que la plebs esperava il·lusionada els dòlars de l'amic nordamericà. Potser caldria recordar als integrants del PP la foto de les Azores, o l'efemèride que celebrem gràcies a tan entranable aliança; perquè això sí, llavors el món estava completament equivocat. I és que el temps pot ser més o menys inestable, senyors populars, però cal prendre una decisió a l'hora d'escollir una jaqueta.

Congratulem-nos doncs per poder donar descans al mighty warrior que ha aconseguit unir totes les cultures del planeta apuntessin a un enemic comú, tasca de magnitud hercúlia en els temps que corren, i entonem un emocionat bye bye George, amb l'esperança que la vida de cowboy el tingui ben entretingut per secula seculorum.

dilluns, 19 de gener del 2009

per un grapat de pizza

La premsa d'avui m'ha regalat una nova història per a no dormir, una d'aquelles històries que de nou em produeixen una amarga rialla. Enrique, de 22 anys, i David, de 21, es troben en presó preventiva al madrileny centre penitenciari de Soto del Real per robar dues pizzes valorades en 25 €. Els fets pels que se'ls encausa van succeïr la nit del 28 de desembre. Després d'haver estat de botellón amb uns amics, van fer caure un repartidor i li van sotstreure la preuada i suculenta mercaderia; no van emprar més violència que l'empenta, i els danys rebuts pel sofert treballador de la cadena de pizzeries no van anar més enllà d'unes lleus contusions. Poc després, els dos assaltants van ser detinguts per les forces de l'ordre, doncs eren els dos únics del grup de joves que encara rondaven per les rodalies. I des d'aquell moment, no han tornat a trepitjar el carrer.

Fins aquí, potser d'aquesta història us grinyoli el tema de la presó preventiva, sense possibilitat de fiança. Aquesta mesura s'aplica, normalment, en casos de perillositat social, antecedents penals, o bé risc de fugida. Si tenim present que cap dels dos nois ni tan sols havien estat mai detinguts, l'absència d'armes i que la força exercida no va anar més enllà d'una empenta, m'arrisco a aventurar que no ens trobem precisament davant dels hereus de l'infame Toni Montana.

Doncs bé, el jutge que instrueix el cas els hi imputa un delicte de robatori amb violència que, per a fer-se'n una idea, equival a una situació hipotètica en que un individu entrés armat en un comerç qualsevol i estomaqués als sens dubte esporuguits comerciants. Aquesta rocambolesca història deixa de tenir la més mínima gràcia quan ens aturem a pensar que la pena de presó a la que s'enfronten és d'entre 2 i 5 anys; i potser adquireix tints de tragèdia quan l'espera per a la celebració del judici s'estima que es pot arribar a allargar fins a dos anys.

Quedi constància des d'aquestes línies la meva solidaritat amb el repartidor assaltat, i el meu ferm rebuig d'aquests parell de fanàtics de la cuina italiana descontrolats, als qui l'ensurt de tot plegat probablement els motivi a preparar-se el sopar motu propio la resta de la seva vida. Però l'únic adjectiu que es digna a pujar-me fins als llavis és 'vergonyós'. No es pot definr de cap altra manera la manca de sentit comú d'un presumpte professional de la justícia que permet que dos nois sense cap evidència prèvia de perillositat social esperin en una presó la vista del seu judici per haver donat una empenta i haver robat dues pizzes. Per sobre de possibles tecnicismes legals o coartades extretes d'un Libro Gordo de Petete qualsevol, en algú que ha d'impartir justícia s'espera que hi prevaleixi una qualitat: el sentit comú, un bé tan escàs en els nostres dies com els diamants en sòl d'Arbeca. Ens limitem a posar localitzadors a maltractadors de gènere de contrastada solvència, veiem a les pantalles de la caixa tonta a alcaldes reconvertits en reis del totxo amb miopia legislativa, o permetem que un Madoff qualsevol es passegi per l'Upper East Side novaiorquès mentre ens etziba un cínic I have no idea de celles alçades quan se li pregunta sobre els calés que ha estafat.

És més senzill, i probablement menys compromès, fer caure tot el pes de la justícia sobre el més comú dels ciutadans, d'aquells que no poden exercir pressió, ni fer un soroll excessiu que pugui arribar a molestar. La justícia és un reflex més de la ineptitut i la desidia que impregna molts estaments d'un aparell funcionarial que posa la pell de gallina. Gent apoltronada en llocs de treball d'on mai seran desplaçats si no en fan una de massa grossa, de manera que millor estar-se quietet i no fer xivarri; tots els entesos ens diran sens dubte que és el sistema que més afavoreix la innovació i la competitivitat. I encara hem de sentir parlar de manca de recursos i de sobrecàrrega de volum de feina, amenaçant de fer vaga cada dos per tres.

Potser si no perdessin el temps i els recursos amb collonades com la que ens ocupa, aquestes coses no passarien, i dels recursos potser en podríem treure una mica més de profit. I creieu-me quan us asseguro que sé de què parlo: a la Gran Casa de la Justícia hi vaig treballar una temporada.

dimecres, 7 de gener del 2009

de riqueses relatives

El meu pare m'ha fet arribar un d'aquests correus d'origen dubtós, però que si més no resulta il·lustratiu de certs aspectes de la nostra enyorada i recentment desapareguda Societat del Benestar (RIP). Es tracta de la resposta d'un ciutadà emigrat als EEUU a un correu anterior d'un amic seu, en el que li discutia la concepció de pobresa dels espanyols. Més enllà de valoracions personals, deixaré que vosaltres mateixos en jutgeu el contingut, però una cosa m'ha quedat ben clara: Einstein tenia raó...

Hola, cómo se ve que los árboles no te dejan ver el bosque...

¿Cómo puedes llamarte pobre, cuando eres capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿Cuando te das el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí? ¿Cómo puedes llamarte pobre cuando pagas comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito el triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mí me cuesta 2.000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20.000 dólares? ¿Por qué ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle 18.000 dólares al gobierno y nosotros no? Nosotros, los habitantes de Florida, somos pobres. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (más otro 4% que es Federal; total = 6%), y no el 16% como a ustedes los ricos que viven en España.

Además, son ustedes los que tienen "Impuestos de Lujo" como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros, cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original, y otros como el Impuesto sobre la Renta (impuesto sobre el sueldo), impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, Impuesto de Circulación (por uso del automóvil). Y dichoso que todavía os dais el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales (tasas). Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos Nacionales, Autonómicos y Locales, de ese calibre? ¿Pobres? ¿De dónde?

Un país que es capaz de cobrar el impuesto a las ganancias y a los bienes personales por adelantado (mediante retenciones) como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben ganar muchísimo.

Los pobres somos nosotros, los que vivimos en EEUU y que NO pagamos impuesto sobre la renta si ganamos menos de 3.000 dólares al mes por persona (más o menos 2.000 €). Ustedes tienen además el IBI, impuestos de basuras, impuestos sobre el consumo de agua, gas y electricidad. Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipales, etc., mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EEUU, que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos con qué comprarlos.

A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar el 8% mensual de intereses, como mínimo. No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque no estamos en condiciones de pagar más. Supongo que, como todo rico, tiene un auto y que está pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si le sirve de información, yo pago sólo 245 dólares por año. Y como les sobra el dinero, ustedes si pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman Impuesto de Circulación (aparte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc., mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos 15 dólares anuales por el sticker sin importar qué modelo de auto conduzcas, pero claro, eso es para gente de recursos).

Ser rico, es tener 86.000 concejales, casi 9.000 alcaldes, 17 Presidentes de Autonomías, casi 1.600 parlamentarios autonómicos, 350 diputados en Cortes, 300 Senadores, 200 parlamentarios en Estrasburgo, una Casa Real, 20 Ministros y todos sus adláteres - paradójicamente a menor rango, mayor sueldo, hay alcaldes que ganan más que el presidente del Gobierno -, todo esto para un país tan pequeño como el suyo.

Vamos, se quedaron en España porque son RICOS. Somos los pobres como yo los que nos vinimos a probar suerte a otros lados. Bueno, le mando un abrazo y ahí luego me cuenta cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentarán más los impuestos. Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir. Pero bueno eso es lo de menos cuando se tiene el dinero para pagarlos. Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su presidente. Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª potencia mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.

Un saludo,

Su pobre amigo inmigrante

dimecres, 31 de desembre del 2008

yes... ¿we can?

Finalment acaba el 2008, un any que sens dube passrà a la Història per la més profunda crisi financera que mai hagi sacsejat el món sencer, i de la que em temo que només hem començat a veure les orelles al llop. Una gran part de la població arreu del planeta s'ha aferrat a la figura de Barack Obama com el mesies redemptor que vindrè a donar el coup d'effet que ens impulsi a sortir d'aquest cicle de derrota i pessimisme que s'ha instaurat al llarg de l'any.

Jo, ja em perdonareu, sóc un xic pessimista. Hem assistit a la devallada dels valors, al grande finale d'un sistema basat en el tot s'hi val corcat des dels fonaments, de funestes conseqüències i duració no determinada; s'admeten apostes i trucades al Telèfon de l'Esperança. Hem descobert que som líders en atur i destrucció de llocs de treball, hem pidolat als japonesos intentant posar draps calents a forats per als que no ens arriba la tela, quan l'Àngel Enunciador ens ha donat la plantofada en explicar-nos que no som competitus en res, per si a aquestes alçades encara algú no se n'havia assabentat. Hem assistit al resorgir de la vessant més fonamentalista de l'Església Catòlica, qui demana que la llei s'adapti al pecat, alliçonant-nos sobre el model únic de família aquells qui per definició no són susceptibles de formar-ne una; pecat per a alguns, però no potser per a d'altres, mentre em pregunto què se n'ha fet d'allò que deia que hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Hem escrit nous capítols de la Guerra Freda amb el ball de bastons d'Ossetia del Sud, mentre un cop més Israel es passeja per la franja de Gaza en una nova exhibició de pirotècnia genocida; això sí, l'ONU s'ha posicionat titllant la intervenció com a "excessiva", en una reacció que em produeix certa sensació d'inquietant déjà vu. Fins i tot sembla que el maniqueisme imperant inherent a l'estupidesa humana pot trontollar amb l'arribada del 2009, amb rumors sobre el possible aixecament del bloqueig a Cuba, dimoni comunista en procés de conversió a la fe vertadera, en el que estic convençut que la possible trobada d'un dels jaciments de petroli més grans del planeta en els seus dominis no hi té res a veure. Encara que tot això es produirà amb el vist-i-plau dels responsables del Gran Col·lisionador d'Hadrons, no fos cas que un dia es llevin de mala lluna i crein un forat negre que s'ho empassi tot plegat. Però tranquils, el Barça és més que líder i fins i tot Henry marca gols de tres en tres, així que no cal patir...

Déu ha mort, la Veritat no existeix, l'Univers continua en expansió, i jo em trobo fatal. És per tot això que crec que seguiré sotscrit a l'Skeptical Inquirer, una revista per a escèptics que sospito que no publica més que mentides, però el meu dessassosseg augmenta perquè tot i els meus esforços no trobo una altra revista en la que poder contrastar les meves sospites. En definitiva, companyons, consolem-nos, perquè el món és lleig, però no l'hem inventat nosaltres.

Així que, amic Obama:
yes... ¿we can?

dissabte, 6 de desembre del 2008

implicació eterna

La Royal Shakespeare Company ha deixat d'emprar un crani real en la seva representació de "Hamlet", la universal tragèdia del bard immortal d'Stratford-Upon-Avon. El crani pertany a André Tchaikowsky, popular pianista polonès desaparegut l'any 1982, i que va deixar establert en el moment de la seva mort que volia donar la totalitat del seu cos a la Ciència, a excepció del crani; aquest, havia d'anar a parar a la Royal. El motiu, obeïa a la irritació que li produïa veure les representacions de "Hamlet" de la companyia, en les que feien ús d'un crani de plàstic.

La companyia teatral havia mantingut en secret tan peculiar donació durant un temps, sense donar cap explicació sobre la seva procedència. Però, quan es va desvetllar el misteri, van argumentar que la retirarien com a conseqüència de que l'audiència, en saber que era una testa de debò, reaccionava ostensiblement quan el torturat legítim hereu de la corona de Dinamarca
, alçant el crani i clavant la mirada en les obscures conques dels seus ulls, s'enfrontava al gran dilema: "Ser o no ser..."

Personalment, estic profundament indignat. Una mostra d'implicació com la del pintoresc pianista que ens ocupa, en la que fa extensiu el seu compromís amb les Arts més enllà de la mort, em sembla que mereix un exercici de reflexió. En temps com els que corren, en els que es demana al mitjà dels mortals que faci esforços pel bé comunitari i que s'apreti el cinturó, exemples com el de Tchaikowsky tenen un valor incalculable; tant és així, que la decisió dels responsables de la Royal em sembla del tot inacceptable.

El dubte que se'm planteja és què pensen fer ara amb el crani de la discòrdia. L'enterraran i prou, sense homenatges a la seva trajectòria? Deixaran de pagar a la Seguretat Social,
justificant-se en que són temps difícils i cal ajustar el planter? En faran un trepitja papers o un portaespelmes? Sincerament, he perdut tota la fe en el compromís incondicional i perdurable. Així que ja ho sabeu, per molt que ens venguin la moto de l'esforç i de fer el cor fort, tingueu-ho ben present: no paga la pena que perdeu el cap.

divendres, 21 de novembre del 2008

al·leluia!

Fins avui, he estat un home perdut en la nàusea del nihilisme més desangelat i la perdició anunciada, un home destinat a la condemnació eterna sense comodins del públic o la trucada providencial. És per això que encara em tremolen les cames després d'haver llegit que l'Església de la Verge de l'Orgasme, Orgasmens Madonnas Kyrka, ha estat reconeguda per un tribunal suec com a una trosamfund, o comunitat de fe; és a dir, que gaudirà de la mateixa consideració que la resta d'esglésies o cogregacions religioses. El fundador, màxim sacerdot i cardenal de tan sensorial culte és el polifacètic artista uruguaià Carlos Bebeacua, qui explica que fou ungit per la inspiracó divina amb motiu de la polèmica que la seva obra La Verge de l'Orgasme va despertar durant la Expo92, arribant a esdevenir motiu d'aldarulls amb intervenció policial inclosa.

Segons explica aquest singular emprenedor, qui té la residència a cavall entre la localitat sueca de Lövestad i la no menys glamurosa població tarragonina de Reus, no es tracta només de sexe, sinó que l'orgasme és Déu, i com a tal cal que sigui adorat. Puntualitza que es tracta de "l'última sensació de luxuria, que no s'ha de limitar a l'ejaculació, a la que es pot arribar a través de l'art o mirant un paissatge i pensant en ¡wow!".

Tot i el meu entusiasme sincer, i el compromís amb una pràctica disciplinada de recerca i perfeccionament, no sé si estaré a l'alçada del
Mestre Bebeacua; la idea d'assolir orgasmes mitjançant la contemplació o l'exercici de l'art, mentre em concentro en la més sonora onomatopeia que pugui concebre, em sembla en el moment actual una fita si més no llunyana. Però sigui com sigui, des d'aquest espai em comprometo a no defallir en l'intent, i perseverar en la recerca d'aquell bé suprem que em faci esclatar en un emocionat "Al·leluia!".

dijous, 20 de novembre del 2008

la divina crisi

Són temps realment difícils, tan difícils que ni la Santa Seu ha escapat al llarg braç de la crisi econòmica. Per primer cop després de gairebé mig segle, el personal administratiu del Vaticà haurà de marcar la seva entrada i sortida del lloc de treball. La mesura, efectiva a partir de l'1 de gener de 2009, obeeix a una una campanya per a combatre el baix rendiment laboral; en una mostra més de la humiltat que sempre ha caracteritzat l'Església Catòlica, l'"àngel enunciador" de la nova no ha volgut ésser anomenat. La Santa Seu, segons la seva declaració financera anual, té un planter que ascendeix a 1.974 empleats entre sacerdots i laics, amb una remuneració salarial que oscil·la entre el 1.300 i els 2.300 € mensuals, això sí, amb prestacions com el combustible lliure d'impostos, i la vivenda subsidiada. Es troben regits per un sistema de premi i càstig per a incentivar el rendiment dels seus empleats que, a primers d'any, es veurà reforçat pel fet d'haver de passar la targeta magnètica en arribar a la feina: les absències prolongades tindran com a conseqüència retallades en la remuneració i, a la inversa, la trempera en l'exercici professional serà recompensada amb un sobresou.

Ai Señor, Señor, on anirem a parar... Ni tan sols la Santa Seu, far de la modernitat i la solidaritat còsmica, ha pogut escapar als efectes devastadors de l'actual crisi. Em pregunto què podria passar si, en cas que el Vaticà hagués de presentar un ERO que afectés alguna de les seves sucursals, els treballadors es manifestessin amb la virulència amb la que ho han fet, per exemple, els de Nissan. Amenaçaria també en aquest cas la corporació en tancar la paradeta? La idea resulta, si més no, estimulant. Confiem en que la situació no esdevingui crítica, i la intervenció de la Providència preservi la piadosa institució. En tot cas, el que ens queda clar és que, en temps difícils, de la crisi no se n'escapa ni Déu... Amén.

dimarts, 11 de novembre del 2008

la palla a l'ull aliè


Un dia més, l'actualitat econòmica ens aboca a un panorama del tot desolador d'acomiadaments massius i tancaments en tots els sectors. És difícil poder passar de llarg de notícies com l'ERO de Nissan, que preveu acomiadar a 1.680 treballadors abans que finalitzi el 2009, xifra que suposa al voltant d'un 40% del planter dels seus centres de fabricació de Zona Franca i Montcada i Reixac. La indignació per la posició que ha adoptat l'empresa ens arriba a través de tots els mitjans de comunicació, que amplifiquen el clamor popular de protesta.

Tot i ser el primer en defensar els interessos dels treballadors, més que res per allò de ser-ne un, hi ha certes qüestions que cal tenir molt presents a l'hora d'emetre judicis de valor, i armar-nos amb la cassola. D'una banda, sentim a dir que Nissan ha rebut 43 M€ en ajuts durant els últims quatre anys; de l'altra, l'empresa argumenta que els impostos que ha pagat a l'Administració superen amb escreix aquesta xifra. L'Administració ha donat llum verda a l'ERE del gegant japonès per un motiu molt senzill: si no ho fa, Nissan amenaça amb tancar definitivament els seus centres de producció, de manera que el nombre de treballadors abocats a l'atur seria alarmantment perillós.

I és que el problema no és aquest, sinó el fet d'haver abandonat qualsevol aspiració d'esdevenir un país competitiu, fomentant l'establiment de grans corporacions per comptes de potenciar la innovació i la producció pròpia. Resulta més fàcil arremetre contra l'empresa que contra una Administració covarda, més fàcil veure la palla a l'ull aliè que no pas la biga en el propi; si queda algú per les rodalies després de la recessió, si us plau, que s'ho replantegi.

divendres, 7 de novembre del 2008

memòries d'Àfrica

Un cop Barack Obama s'ha erigit com a nou líder de la primera potència mundial, impulsat per la complexa combinació dels vents de la tempesta financera i els de la il·lusió pel canvi, en el si del Partit Republicà han començat a fer bugada. Però, com és inevitable, abans de poder netejar la malmesa autoestima dels conservadors, cal airejar els draps bruts acumulats durant la llarga i sagnant campanya electoral.

En aquesta línia, diversos col·laboradors de John McCain han començat a llençar darts enverinats contra l'electritzant Sarah Palin, per a molts un element decisiu en la batacada que han patit en els comicis electorals. El Telegraph anglès es fa ressò avui mateix de que alguns d'aquests fidels republicans han començat a despotricar sense miraments sobre la insigne número dos qui, entre les múltiples perles que ens ha regalat al llarg de la campanya, n'ha deixat anar una d'especialment vistosa: segons aquestes fonts, la senyora Palin no és conscient que Àfrica és un continent i per acabar-ho d'adobar, l'acusen de ser incapaç d'anomenar els tres països signants de l'Acord de Lliure Comerç de Nord-Amèrica que, per a més complexitat, coincideixen amb els tres únics països que conformen la zona nord del continent americà.

Sembla mentida: tot just fa un parell de dies, quedava bocabadat davant la incompetència d'una regidora d'ajuntament, i avui la suor freda em regalima per l'esquena quan m'assabento que la que hagués estat la possible número dos de la gran potència mundial, desconeix l'existència d'un dels continents. Suposo que, en la seva concepció de melic del món, no vindrà d'un continent...



dimecres, 5 de novembre del 2008

amb aquestes sigles, sí

Ahir la Regidora de Patrimoni de l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife, Esther Sarrautte, de Coalición Canaria, va voler entrar amb força a la selecció de millors vídeos penjats a YouTube, i a fe de Déu que ho va aconseguir. Els seus companys de partit van enrojolir quan va respondre a una petició d'informació per part d'un altre grup durant la celebració del ple de l'ajuntament, sobre la relació d'immobles cedits a les ONG. Cito textualment: "La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no".

No contenta amb demostrar el seu ampli coneixement de la realitat que l'envolta, encara va tenir la barra de desviar les culpes cap als tècnics que van elaborar l'informe, que va merèixer el gens despreciable període de tres mesos per a la seva elaboració; aquest detall em fa anar un pèl més enllà i reflexionar sobre l'eficàcia dels mecanismes de l'Administració, però millor que no ens desviem del tema, o no acabarem mai. Ah, i tampoc desmereix la 'conca...contanetación' de l'il·lustre alcalde.

Ja n'hi ha prou. Estic fins al capdamunt de veure l'absoluta incompetència endèmica que impregna bona part de les institucions i mecanismes d'uns estaments públics que, a banda de prendre decisions que ens afecten directament, a sobre ens toquen la bossa, per no citar altres elements de morfologia similar. Indigna veure ERO empresarials sistemàtics en la premsa diària, mentre es manté una pantomima de sistema públic malalt d'ignorància i en el que el manteniment de l'statuo quo és un fi en sí mateix. És per això que proposo que establim les bases d'una actitud de denúncia, sota la bandera del moviment Prou Ineptes Acomodats (PIA); amb aquestes sigles, sí.

http://es.youtube.com/watch?v=tlqP6TGDKrY