La premsa d'avui m'ha regalat una nova història per a no dormir, una d'aquelles històries que de nou em produeixen una amarga rialla. Enrique, de 22 anys, i David, de 21, es troben en presó preventiva al madrileny centre penitenciari de Soto del Real per robar dues pizzes valorades en 25 €. Els fets pels que se'ls encausa van succeïr la nit del 28 de desembre. Després d'haver estat de botellón amb uns amics, van fer caure un repartidor i li van sotstreure la preuada i suculenta mercaderia; no van emprar més violència que l'empenta, i els danys rebuts pel sofert treballador de la cadena de pizzeries no van anar més enllà d'unes lleus contusions. Poc després, els dos assaltants van ser detinguts per les forces de l'ordre, doncs eren els dos únics del grup de joves que encara rondaven per les rodalies. I des d'aquell moment, no han tornat a trepitjar el carrer.
Fins aquí, potser d'aquesta història us grinyoli el tema de la presó preventiva, sense possibilitat de fiança. Aquesta mesura s'aplica, normalment, en casos de perillositat social, antecedents penals, o bé risc de fugida. Si tenim present que cap dels dos nois ni tan sols havien estat mai detinguts, l'absència d'armes i que la força exercida no va anar més enllà d'una empenta, m'arrisco a aventurar que no ens trobem precisament davant dels hereus de l'infame Toni Montana.
Doncs bé, el jutge que instrueix el cas els hi imputa un delicte de robatori amb violència que, per a fer-se'n una idea, equival a una situació hipotètica en que un individu entrés armat en un comerç qualsevol i estomaqués als sens dubte esporuguits comerciants. Aquesta rocambolesca història deixa de tenir la més mínima gràcia quan ens aturem a pensar que la pena de presó a la que s'enfronten és d'entre 2 i 5 anys; i potser adquireix tints de tragèdia quan l'espera per a la celebració del judici s'estima que es pot arribar a allargar fins a dos anys.
Quedi constància des d'aquestes línies la meva solidaritat amb el repartidor assaltat, i el meu ferm rebuig d'aquests parell de fanàtics de la cuina italiana descontrolats, als qui l'ensurt de tot plegat probablement els motivi a preparar-se el sopar motu propio la resta de la seva vida. Però l'únic adjectiu que es digna a pujar-me fins als llavis és 'vergonyós'. No es pot definr de cap altra manera la manca de sentit comú d'un presumpte professional de la justícia que permet que dos nois sense cap evidència prèvia de perillositat social esperin en una presó la vista del seu judici per haver donat una empenta i haver robat dues pizzes. Per sobre de possibles tecnicismes legals o coartades extretes d'un Libro Gordo de Petete qualsevol, en algú que ha d'impartir justícia s'espera que hi prevaleixi una qualitat: el sentit comú, un bé tan escàs en els nostres dies com els diamants en sòl d'Arbeca. Ens limitem a posar localitzadors a maltractadors de gènere de contrastada solvència, veiem a les pantalles de la caixa tonta a alcaldes reconvertits en reis del totxo amb miopia legislativa, o permetem que un Madoff qualsevol es passegi per l'Upper East Side novaiorquès mentre ens etziba un cínic I have no idea de celles alçades quan se li pregunta sobre els calés que ha estafat.
És més senzill, i probablement menys compromès, fer caure tot el pes de la justícia sobre el més comú dels ciutadans, d'aquells que no poden exercir pressió, ni fer un soroll excessiu que pugui arribar a molestar. La justícia és un reflex més de la ineptitut i la desidia que impregna molts estaments d'un aparell funcionarial que posa la pell de gallina. Gent apoltronada en llocs de treball d'on mai seran desplaçats si no en fan una de massa grossa, de manera que millor estar-se quietet i no fer xivarri; tots els entesos ens diran sens dubte que és el sistema que més afavoreix la innovació i la competitivitat. I encara hem de sentir parlar de manca de recursos i de sobrecàrrega de volum de feina, amenaçant de fer vaga cada dos per tres.
Potser si no perdessin el temps i els recursos amb collonades com la que ens ocupa, aquestes coses no passarien, i dels recursos potser en podríem treure una mica més de profit. I creieu-me quan us asseguro que sé de què parlo: a la Gran Casa de la Justícia hi vaig treballar una temporada.
Fins aquí, potser d'aquesta història us grinyoli el tema de la presó preventiva, sense possibilitat de fiança. Aquesta mesura s'aplica, normalment, en casos de perillositat social, antecedents penals, o bé risc de fugida. Si tenim present que cap dels dos nois ni tan sols havien estat mai detinguts, l'absència d'armes i que la força exercida no va anar més enllà d'una empenta, m'arrisco a aventurar que no ens trobem precisament davant dels hereus de l'infame Toni Montana.
Doncs bé, el jutge que instrueix el cas els hi imputa un delicte de robatori amb violència que, per a fer-se'n una idea, equival a una situació hipotètica en que un individu entrés armat en un comerç qualsevol i estomaqués als sens dubte esporuguits comerciants. Aquesta rocambolesca història deixa de tenir la més mínima gràcia quan ens aturem a pensar que la pena de presó a la que s'enfronten és d'entre 2 i 5 anys; i potser adquireix tints de tragèdia quan l'espera per a la celebració del judici s'estima que es pot arribar a allargar fins a dos anys.
Quedi constància des d'aquestes línies la meva solidaritat amb el repartidor assaltat, i el meu ferm rebuig d'aquests parell de fanàtics de la cuina italiana descontrolats, als qui l'ensurt de tot plegat probablement els motivi a preparar-se el sopar motu propio la resta de la seva vida. Però l'únic adjectiu que es digna a pujar-me fins als llavis és 'vergonyós'. No es pot definr de cap altra manera la manca de sentit comú d'un presumpte professional de la justícia que permet que dos nois sense cap evidència prèvia de perillositat social esperin en una presó la vista del seu judici per haver donat una empenta i haver robat dues pizzes. Per sobre de possibles tecnicismes legals o coartades extretes d'un Libro Gordo de Petete qualsevol, en algú que ha d'impartir justícia s'espera que hi prevaleixi una qualitat: el sentit comú, un bé tan escàs en els nostres dies com els diamants en sòl d'Arbeca. Ens limitem a posar localitzadors a maltractadors de gènere de contrastada solvència, veiem a les pantalles de la caixa tonta a alcaldes reconvertits en reis del totxo amb miopia legislativa, o permetem que un Madoff qualsevol es passegi per l'Upper East Side novaiorquès mentre ens etziba un cínic I have no idea de celles alçades quan se li pregunta sobre els calés que ha estafat.
És més senzill, i probablement menys compromès, fer caure tot el pes de la justícia sobre el més comú dels ciutadans, d'aquells que no poden exercir pressió, ni fer un soroll excessiu que pugui arribar a molestar. La justícia és un reflex més de la ineptitut i la desidia que impregna molts estaments d'un aparell funcionarial que posa la pell de gallina. Gent apoltronada en llocs de treball d'on mai seran desplaçats si no en fan una de massa grossa, de manera que millor estar-se quietet i no fer xivarri; tots els entesos ens diran sens dubte que és el sistema que més afavoreix la innovació i la competitivitat. I encara hem de sentir parlar de manca de recursos i de sobrecàrrega de volum de feina, amenaçant de fer vaga cada dos per tres.
Potser si no perdessin el temps i els recursos amb collonades com la que ens ocupa, aquestes coses no passarien, i dels recursos potser en podríem treure una mica més de profit. I creieu-me quan us asseguro que sé de què parlo: a la Gran Casa de la Justícia hi vaig treballar una temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada