bye bye, George

Finalment, i després d'estar fins l'últim instant obstruint els plans per a reflotar l'economia que des de fa temps estan escalfant banqueta, George W. Bush pren el camí cap al seu ranxo de Texas, on podrà gaudir del sens dubte merescut descans del guerrer. Perquè, això sí, a guerres no el guanya ningú, i el jardí que li ha deixat al president entrant Barack Obama en matèria de diplomacia internacional serà de ben segur cas d'estudi per a les futures generacions de politòlegs i estudiosos de les Ciències Ocultes.

Ara és el moment del change we can believe in o, si més no, d'un canvi de tarannà en el discurs unidireccional i amb arguments de plom que han esgrimit els Estats Units en els llargs i obscurs darrers vuit anys. L'amic George W ha marxat deixant una nova data en el santoral que, qui ho haguera dit, és compartit per tot el planeta per un motiu o altre: 11S. I, magnànim i generós com és, va permetre que el premier anglès Tony Blair amb el 7J, i l'inefable José María Aznar - Ansar per als amics - amb l'11M, contribuïssin a tan globalitzadora iniciativa. Es creava així el mític Trio de les Azores que, veient les accions en que es van embarcar, crec que perseguia l'objectiu de mesurar-se en el seu propi terreny amb el Trio La La La: cantant. Em puc imaginar el disgust i la incomprensió d'Ansar en veure's exclòs de la festa de comiat de George W: la solitud a la seva humil cuineta de Georgetown - quin nom més escaient per al nostre castís Romeu -, amb el regal embolicat amb paper facsímil de la bandera espanyola damunt la falda, desorientat, amb l'espantasogres destrempat, i preguntant-se on s'havia equivocat. Ah, les viscissituds de l'amor i el desamor...

Aquesta mateixa tarda he sentit al portaveu d'afers exteriors del Partit Popular - o Purità, ara no ho tinc clar -, Gustavo de Arístegui, analitzant el discurs d'Obama en aquesta mena de happening de 150 M$ que ha organitzat en la seva presa de possessió del càrrec que, sigui dit de pas, potser resulta un pressupost un xic desorbitat donada la cojuntura actual. Però bé, estàvem amb l'amic de Arístegui, qui es desfeia en elogis a la coherència, l'estructura i el missatge del discurs del nou president, amb un to que m'ha fet vessar la llagrimeta en evocar imatges de la magnífica pel·lícula de Luís García Berlanga, Bienvenido Mr. Marshall, en la que la plebs esperava il·lusionada els dòlars de l'amic nordamericà. Potser caldria recordar als integrants del PP la foto de les Azores, o l'efemèride que celebrem gràcies a tan entranable aliança; perquè això sí, llavors el món estava completament equivocat. I és que el temps pot ser més o menys inestable, senyors populars, però cal prendre una decisió a l'hora d'escollir una jaqueta.

Congratulem-nos doncs per poder donar descans al mighty warrior que ha aconseguit unir totes les cultures del planeta apuntessin a un enemic comú, tasca de magnitud hercúlia en els temps que corren, i entonem un emocionat bye bye George, amb l'esperança que la vida de cowboy el tingui ben entretingut per secula seculorum.