una visió

En aquest dies obscurs, en que sembla que l'obamania sigui l'únic motiu d'esperança per a una Humanitat condemnada al suplici del fons d'inversió maniaco-depressiu, el meu mestre, Xavi Wan Kenobi - qui s'entesta a ocultar la seva galàctica ascendència sota el cognom Comas - m'ha fet arribar un text. Unes paraules que m'han recordat que potser no sigui l'amic Mr. Marshall l'únic amb capacitat de sortir del pou, sinó que en nosaltres mateixos resideix la capacitat de reinventar-nos cada dia per a esdevenir una miqueta millors. L'autor és el gran científic i pensador Albert Einstein, una de les figures més destacades de la Història, que tantes paraules sabies va regalar a tantes oïdes sordes; si us voleu apropar al seu pensament, us recomano el llibre Mi visión del mundo, que recull una sèrie d'escrits que, a més d'un, no li aniria gens malament fullejar.

No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nacen la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.

Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar 'superado'. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones.

Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla.

bye bye, George

Finalment, i després d'estar fins l'últim instant obstruint els plans per a reflotar l'economia que des de fa temps estan escalfant banqueta, George W. Bush pren el camí cap al seu ranxo de Texas, on podrà gaudir del sens dubte merescut descans del guerrer. Perquè, això sí, a guerres no el guanya ningú, i el jardí que li ha deixat al president entrant Barack Obama en matèria de diplomacia internacional serà de ben segur cas d'estudi per a les futures generacions de politòlegs i estudiosos de les Ciències Ocultes.

Ara és el moment del change we can believe in o, si més no, d'un canvi de tarannà en el discurs unidireccional i amb arguments de plom que han esgrimit els Estats Units en els llargs i obscurs darrers vuit anys. L'amic George W ha marxat deixant una nova data en el santoral que, qui ho haguera dit, és compartit per tot el planeta per un motiu o altre: 11S. I, magnànim i generós com és, va permetre que el premier anglès Tony Blair amb el 7J, i l'inefable José María Aznar - Ansar per als amics - amb l'11M, contribuïssin a tan globalitzadora iniciativa. Es creava així el mític Trio de les Azores que, veient les accions en que es van embarcar, crec que perseguia l'objectiu de mesurar-se en el seu propi terreny amb el Trio La La La: cantant. Em puc imaginar el disgust i la incomprensió d'Ansar en veure's exclòs de la festa de comiat de George W: la solitud a la seva humil cuineta de Georgetown - quin nom més escaient per al nostre castís Romeu -, amb el regal embolicat amb paper facsímil de la bandera espanyola damunt la falda, desorientat, amb l'espantasogres destrempat, i preguntant-se on s'havia equivocat. Ah, les viscissituds de l'amor i el desamor...

Aquesta mateixa tarda he sentit al portaveu d'afers exteriors del Partit Popular - o Purità, ara no ho tinc clar -, Gustavo de Arístegui, analitzant el discurs d'Obama en aquesta mena de happening de 150 M$ que ha organitzat en la seva presa de possessió del càrrec que, sigui dit de pas, potser resulta un pressupost un xic desorbitat donada la cojuntura actual. Però bé, estàvem amb l'amic de Arístegui, qui es desfeia en elogis a la coherència, l'estructura i el missatge del discurs del nou president, amb un to que m'ha fet vessar la llagrimeta en evocar imatges de la magnífica pel·lícula de Luís García Berlanga, Bienvenido Mr. Marshall, en la que la plebs esperava il·lusionada els dòlars de l'amic nordamericà. Potser caldria recordar als integrants del PP la foto de les Azores, o l'efemèride que celebrem gràcies a tan entranable aliança; perquè això sí, llavors el món estava completament equivocat. I és que el temps pot ser més o menys inestable, senyors populars, però cal prendre una decisió a l'hora d'escollir una jaqueta.

Congratulem-nos doncs per poder donar descans al mighty warrior que ha aconseguit unir totes les cultures del planeta apuntessin a un enemic comú, tasca de magnitud hercúlia en els temps que corren, i entonem un emocionat bye bye George, amb l'esperança que la vida de cowboy el tingui ben entretingut per secula seculorum.

per un grapat de pizza

La premsa d'avui m'ha regalat una nova història per a no dormir, una d'aquelles històries que de nou em produeixen una amarga rialla. Enrique, de 22 anys, i David, de 21, es troben en presó preventiva al madrileny centre penitenciari de Soto del Real per robar dues pizzes valorades en 25 €. Els fets pels que se'ls encausa van succeïr la nit del 28 de desembre. Després d'haver estat de botellón amb uns amics, van fer caure un repartidor i li van sotstreure la preuada i suculenta mercaderia; no van emprar més violència que l'empenta, i els danys rebuts pel sofert treballador de la cadena de pizzeries no van anar més enllà d'unes lleus contusions. Poc després, els dos assaltants van ser detinguts per les forces de l'ordre, doncs eren els dos únics del grup de joves que encara rondaven per les rodalies. I des d'aquell moment, no han tornat a trepitjar el carrer.

Fins aquí, potser d'aquesta història us grinyoli el tema de la presó preventiva, sense possibilitat de fiança. Aquesta mesura s'aplica, normalment, en casos de perillositat social, antecedents penals, o bé risc de fugida. Si tenim present que cap dels dos nois ni tan sols havien estat mai detinguts, l'absència d'armes i que la força exercida no va anar més enllà d'una empenta, m'arrisco a aventurar que no ens trobem precisament davant dels hereus de l'infame Toni Montana.

Doncs bé, el jutge que instrueix el cas els hi imputa un delicte de robatori amb violència que, per a fer-se'n una idea, equival a una situació hipotètica en que un individu entrés armat en un comerç qualsevol i estomaqués als sens dubte esporuguits comerciants. Aquesta rocambolesca història deixa de tenir la més mínima gràcia quan ens aturem a pensar que la pena de presó a la que s'enfronten és d'entre 2 i 5 anys; i potser adquireix tints de tragèdia quan l'espera per a la celebració del judici s'estima que es pot arribar a allargar fins a dos anys.

Quedi constància des d'aquestes línies la meva solidaritat amb el repartidor assaltat, i el meu ferm rebuig d'aquests parell de fanàtics de la cuina italiana descontrolats, als qui l'ensurt de tot plegat probablement els motivi a preparar-se el sopar motu propio la resta de la seva vida. Però l'únic adjectiu que es digna a pujar-me fins als llavis és 'vergonyós'. No es pot definr de cap altra manera la manca de sentit comú d'un presumpte professional de la justícia que permet que dos nois sense cap evidència prèvia de perillositat social esperin en una presó la vista del seu judici per haver donat una empenta i haver robat dues pizzes. Per sobre de possibles tecnicismes legals o coartades extretes d'un Libro Gordo de Petete qualsevol, en algú que ha d'impartir justícia s'espera que hi prevaleixi una qualitat: el sentit comú, un bé tan escàs en els nostres dies com els diamants en sòl d'Arbeca. Ens limitem a posar localitzadors a maltractadors de gènere de contrastada solvència, veiem a les pantalles de la caixa tonta a alcaldes reconvertits en reis del totxo amb miopia legislativa, o permetem que un Madoff qualsevol es passegi per l'Upper East Side novaiorquès mentre ens etziba un cínic I have no idea de celles alçades quan se li pregunta sobre els calés que ha estafat.

És més senzill, i probablement menys compromès, fer caure tot el pes de la justícia sobre el més comú dels ciutadans, d'aquells que no poden exercir pressió, ni fer un soroll excessiu que pugui arribar a molestar. La justícia és un reflex més de la ineptitut i la desidia que impregna molts estaments d'un aparell funcionarial que posa la pell de gallina. Gent apoltronada en llocs de treball d'on mai seran desplaçats si no en fan una de massa grossa, de manera que millor estar-se quietet i no fer xivarri; tots els entesos ens diran sens dubte que és el sistema que més afavoreix la innovació i la competitivitat. I encara hem de sentir parlar de manca de recursos i de sobrecàrrega de volum de feina, amenaçant de fer vaga cada dos per tres.

Potser si no perdessin el temps i els recursos amb collonades com la que ens ocupa, aquestes coses no passarien, i dels recursos potser en podríem treure una mica més de profit. I creieu-me quan us asseguro que sé de què parlo: a la Gran Casa de la Justícia hi vaig treballar una temporada.

de riqueses relatives

El meu pare m'ha fet arribar un d'aquests correus d'origen dubtós, però que si més no resulta il·lustratiu de certs aspectes de la nostra enyorada i recentment desapareguda Societat del Benestar (RIP). Es tracta de la resposta d'un ciutadà emigrat als EEUU a un correu anterior d'un amic seu, en el que li discutia la concepció de pobresa dels espanyols. Més enllà de valoracions personals, deixaré que vosaltres mateixos en jutgeu el contingut, però una cosa m'ha quedat ben clara: Einstein tenia raó...

Hola, cómo se ve que los árboles no te dejan ver el bosque...

¿Cómo puedes llamarte pobre, cuando eres capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿Cuando te das el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí? ¿Cómo puedes llamarte pobre cuando pagas comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito el triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mí me cuesta 2.000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20.000 dólares? ¿Por qué ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle 18.000 dólares al gobierno y nosotros no? Nosotros, los habitantes de Florida, somos pobres. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (más otro 4% que es Federal; total = 6%), y no el 16% como a ustedes los ricos que viven en España.

Además, son ustedes los que tienen "Impuestos de Lujo" como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros, cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original, y otros como el Impuesto sobre la Renta (impuesto sobre el sueldo), impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, Impuesto de Circulación (por uso del automóvil). Y dichoso que todavía os dais el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales (tasas). Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos Nacionales, Autonómicos y Locales, de ese calibre? ¿Pobres? ¿De dónde?

Un país que es capaz de cobrar el impuesto a las ganancias y a los bienes personales por adelantado (mediante retenciones) como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben ganar muchísimo.

Los pobres somos nosotros, los que vivimos en EEUU y que NO pagamos impuesto sobre la renta si ganamos menos de 3.000 dólares al mes por persona (más o menos 2.000 €). Ustedes tienen además el IBI, impuestos de basuras, impuestos sobre el consumo de agua, gas y electricidad. Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipales, etc., mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EEUU, que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos con qué comprarlos.

A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar el 8% mensual de intereses, como mínimo. No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque no estamos en condiciones de pagar más. Supongo que, como todo rico, tiene un auto y que está pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si le sirve de información, yo pago sólo 245 dólares por año. Y como les sobra el dinero, ustedes si pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman Impuesto de Circulación (aparte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc., mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos 15 dólares anuales por el sticker sin importar qué modelo de auto conduzcas, pero claro, eso es para gente de recursos).

Ser rico, es tener 86.000 concejales, casi 9.000 alcaldes, 17 Presidentes de Autonomías, casi 1.600 parlamentarios autonómicos, 350 diputados en Cortes, 300 Senadores, 200 parlamentarios en Estrasburgo, una Casa Real, 20 Ministros y todos sus adláteres - paradójicamente a menor rango, mayor sueldo, hay alcaldes que ganan más que el presidente del Gobierno -, todo esto para un país tan pequeño como el suyo.

Vamos, se quedaron en España porque son RICOS. Somos los pobres como yo los que nos vinimos a probar suerte a otros lados. Bueno, le mando un abrazo y ahí luego me cuenta cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentarán más los impuestos. Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir. Pero bueno eso es lo de menos cuando se tiene el dinero para pagarlos. Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su presidente. Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª potencia mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.

Un saludo,

Su pobre amigo inmigrante