mals temps per a la lírica

Ha passat molt temps des de l'última vegada que em vaig enfrontar a la pàgina en blanc d'aquest entranyable blog, però els esdeveniments dels últims dies a casa nostra m'empenyen a, com a mínim, deixar constància escrita del panorama que m'envolta. L'objectiu és assegurar-me que les informacions que aquests dies circulen no siguin producte de la meva imaginació malaltissa i psicotitzada, sinó de la conxorxa dels enzes que sembla que governa els designis d'aquest país.

Aquests dies podem recrear-nos amb el Palaugate, un escàndol digne del millor dels culebrots que s'està desenvolupant al voltant d'una institució històrica a Catalunya. L'ex-president del patronat de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música, l'infame Fèlix Millet, s'ha omplert les butxaques amb la gents menyspreable xifra, segons les seves pròpies paraules, de 3'3 milions d'euros, tot i que reconeix que ni ell mateix la pot establir amb precisió, i que s'estima que podria ascendir fins als 10 milions.

No només això: durant els ultims anys havia desviat 500.000 euros del Palau per a sufragar viatges particulars de la seva família i la de Jordi Montull, director administratiu i la seva mà dreta, interpreto que per a exportar els valors de la Fundació a destins tan exòtics com Dubai o les Maldives. Entre els anys 2007 i 2009, es van abonar en nom de la Fundació 1'3 milions en concepte de reformes a propietats d'aquest emprenedor duet dinàmic. I per acabar-ho d'adobar, el dia abans del registre judicial al Palau el 23 de juliol va comprar en nom de l'Orfeó Català un local per un import d'1'5 milions d'euros, com no, juntament amb el seu inseparable Montull.

Això sí, capcot i entonant un penediment de llagrimeta, Millet ha dipositat 1'8 milons als jutjats acompanyant una sentida confessió, mostra d'un sens dubte sincer remordiment i que, i digueu-me malpensat, em fa sospitar que pot ser el precedent d'un dels més pietosos atenuants que mai s'hagin contemplat. Ja em perdonaran, però tot i que els números no són el meu fort, m'atreviria a aventurar que el balanç de la seva comptabilitat creativa li continua éssent força favorable. De moment, el jutge ja ha desestimat citar a declarar a la parella, suposo que per allò de la manca de recursos per a tocar el dos a una república bananera, o pel mínim risc de que es destrueixin proves relacionades amb el cas.

Però la qüestió que realment em preocupa no és que aquest personatge i els seus còmplices s'aprofitin de les seves responsabilitats; em temo que aquest és un mal endèmic inherent a la nostra cultura de la pandereta. El que és realment frapant és que durant més de 20 anys, l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Cultura han estat els suposats auditors dels diners que, des de l'erari públic, es destinaven a la Fundació. I pretenen fer-nos creure que ningú mai es va adonar de cap irregularitat. Suposo que tenir la Clau de Barcelona i la Creu de Sant Jordi són credencials amb validesa ad aeternam, suficients per desllumbrar al proïsme i fer-li oblidar les seves obscures implicacions en episodis com el de Renta Catalana.

Així que l'únic que li demano a les administracions que mantenim entre tots, és que no insultin la intel·ligència del ciutadà mitjà. Que no ens vulguin vendre sopars de duro mentre alcen les celles posant carones d'estupefacció, perquè no sé què m'irrita més: que facin la vista grossa, o que estiguin dirigides per una colla d'ineptes a qui se'ls hauria de prohibir ostentar cap tipus de responsabilitat. O, com molt em temo, que es tracti d'una angoixant combinació d'ambdues.

Mentrestant, als membres de l'Orfeó Català, persones que hi actuen sense ànim de lucre i per compromís amb una cultura i uns valors, se'ls hi ha estat negant el pressupost per poder anar de gira, per allò de les estretors de la cojuntura i tota la pesca. Ells han estat doblement damnificats: com a contribuents, i com a participants en la institució. Per no parlar del dany difícilment reparable que l'Orfeó i el Palau han rebut amb tota aquesta història. I és que ja se sap: corren mals temps per a la lírica...

cortina de fum

Sens dubte, si amb alguna cosa hem estat distrets els darrers dies ha estat amb aquesta mena de sèrie negra de corrupció i espionatge que vénen protagonitzant alguns dels membres del Partit Popular. La llebre va saltar al voltant de la trepidant trama d'espionatge desenvolupada a la Comunitat de Madrid, feu inexpugnable de la intrèpida Esperanza Aguirre, en el sí del propi partit. Però arran del revolt i la polseguera aixecats per tot aquest afer, s'ha destapat un escàndol de corrupció a l'entranyable població de Boadilla del Monte, que ha esquitxat de moment a 37 membres del PP, imputats per l'starlet Baltasar Garzón.

Suborns, prevaricació, tràfic d'influències, estafa... la llista d'ingredients de la trama pressumptament organitzada pels responsables i afiliats populars és digna del millor dels culebrots. Acusacions creuades, converses telefòniques punxades per la policia, dimissions forçades, negacions de la coneixença entre persones que han assisit fins i tot com a testimonis al casament de vàstags d'altres... Tot un exemple de savoir faire i d'enteresa demostrada pels membres del PP, digne de ser citat a tots els centres on es pretengui ensenyar l'ABC de la Comunicació Nefasta (i consti que la referència a les tres primeres lletres de l'abecedari ha estat del tot casual!).

Però com sempre passa en aquesta terra tan pintoresca que descansa sobre la pell de toro, la resposta automàtica és la d'atacar a l'altre per a sortir del fangar. El PP ha tancat files i acusa amb vehemènica al PSOE s'orquestar una conspiració contra la seva formació, en una resposta articulada al voltant de fer el ploricó que em sembla més pròpia d'un pati de col·legi que no pas d'uns representants polítics seriosos. Cert que pot resultar desafortunada i estratègicament nefasta la trobada entre el jutge Garzón i el Ministre de Justícia Bermejo. Però partim de que ens creiem allò tan bonic de la independència entre els poders executiu i legislatiu, o ja podem plegar.

Perquè la qüestió no és si aquest parla amb l'altre, o si els partits es volen boicotejar entre ells, siguin al poder o no; aquest és un joc molt antic i en el que tots hi participen amb més o menys fortuna. El tema és que si s'han presentat càrrecs serà perquè hi ha indicis o proves sobre els que fonamentar-los. Em sembla un exercici de demagògia delirant posar-se a pregonar la teoria de la conspiració mentre un dels propis membres del clan s'omple la boca via telefònica parlant de les quantitats astronòmiques que anaven amunt i avall, i mentre s'amenacen mútuament amb estirar de la manta...

Des d'aquí demano als senyors del PP que facin un esforç per deixar d'intentar emular al mític Charlie Rivel, i que es posin a fer la bugada amb certa humiltat. És vergonyós i digne de les més estrafolàries repúbliques bananeres intentar posar el dit a l'ull de l'adversari per distreure a la parròquia, insultant la hipotètica intel·ligència del populatxo, i intentar fugir d'estudi darrera una cortina de fum. Això sí, d'un fum que prové, com no pot ser d'una altra manera, de fogueres atiades amb els nostres calés.

bon vent i barca nova

El sempre polèmic Albert Boadella ha tornat a encendre els ànims amb la seva pintoresca dialèctica de posicionament fluctuant, i capacitat de convenciment més que dubtosa. L'il·lustre personatge va acceptar el càrrec com a nou director artístic dels Teatros del Canal madrilenys, a petició de la indomable presidenta de la comunitat autònoma, Esperanza Aguirre. Boadella ha manifestat que és a Madrid per a controlar la qualitat dels espectacles, i no pas per a fer el seu teatre. Però ara, un cop més, ha titllat Barcelona de capital de província, i ha constatat la seva decisió de no tornar mai més a Catalunya.

El concepte de propietat és un dels que Boadella ha demostrat conèixer molt bé, especialment en el judici celebrat el 2005 contra sis antics membres de la companyia de teatre Els Joglars, de la que en fou director, al voltant de l'autoria de la polèmica obra La torna; els actors en reclamaven l'autoria col·lectiva, que el director negava categòricament. L'obra es va estrenar l'any 1977 a Barbastro: un text al voltant del procés i l'execució de Heinz Chez per part del Govern franquista, que va coincidir amb l'execució de Salvador Puig Antich el 1973, i que constitueix una crítica demolidora de l'estament militar imperant. Per aquesta obra, van ser condemnats a dos anys de presó alguns actors, després d'un consell de guerra per un delicte d'injúries a l'exèrcit, mentre Boadella protagonitzava una espectacular fugida cap a França el dia abans del judici.

Cal tenir molt present que Boadella s'havia erigit en gran defensor del procés de creació col·lectiva i que, quan anaven maldades, va negar-ne ser l'autor per a evitar responsabilitats. Bé doncs, a un personatge amb aquest perfil només cal desitjar-li bon vent i barca nova, i la millor de les sorts en la seva nova aventura, una més en la seva trajectòria de bufonada i megalomania casposa, que ja fa molt de temps que desprèn certa ferum a ranci. El que sí que m'agradaria demanar-li a Boadella és que faci un xic de memòria sobre on ha tingut el plat durant un fotimer d'anys. Ara diu que no troba substància a la trama d'espionatge denunciada en el si de la Comunitat de Madrid aquests dies, opinió que suposo que no tindrà res a veure amb que es produeixi entre les files del partit de la seva nova mecenes i protectora. Partit en el que, sigui dit de pas, encara hi militen membres de la vella guàrdia que el volia portar davant d'un consell de guerra...

Així que, senyor Boadella, faci's mirar aquests símptomes de pèrdua de memòria, tapi's bé no fos cas que agafés fred, i faci'ns un favor als provincians d'aquesta banda del riu Ebre:

NO TORNI

el fons de l'armari

Un cop més, la Justícia Espanyola - en majúscules, perquè ja es mereix consideració d'estrella mediàtica - demostra ser especialista en ficar-se de peus a la galleda, això sí, sempre en galledes llunyanes. L'admissió a tràmit de la querella per crims de guerra contra set responsables israelians, per la mort de 14 civils palestins durant un atac a Gaza l'any 2002, ha tornat a posar el nostre sistema a l'ull de l'huracà, i ha propiciat tensions diplomàtiques.

Els fets es remunten a una operació de l'exèrcit d'Israel en la que un avió de combat F16 va llençar una bomba d'una tona sobre un barri densament poblat de Gaza amb l'objectiu d'eliminar un membre de Hamàs, el fundador de l'ala militar del l'organització, Salah Shehada. Un comunicat del Ministeri de Defensa israelià qualifica de "delirant" la querella, en la que s'inclou al llavors responsable de la cartera ministerial, Benjamin Ben-Eliezer, i al Cap de l'Estat Major, el general Moshé Yaalon; el text acusa els emprenedors espanyols de viure en un món a l'inrevés. El procés, per a situar-ho en un context sucós, arrenca en ple col·lapse d'un sistema judicial espanyol que s'esfondra per moments; suposo que no deuen tenir res més urgent a fer que acumular uns milers de pàgines de propina sobre la taula.

En primer lloc, vull deixar molt clara la meva condemna de les desmesurades accions de càstig executades per Israel contra la població de Palestina, en la que la suposada precisió quirúrgica de la maquinària militar deixa molt que desitjar. I vull constatar també que la raó en aquest conflicte, en la meva modesta opinió, cau del costat palestí. Però dit això, anem a analitzar el paper de l'aguerrida Justícia Espanyola en aquest afer, partint de la base que segons els Convenis de Ginebra de 1949, dels que tant Espanya com Israel en formen part, tots els estats estan obligats a buscar les persones pressumptament autores de greus violacions dels citats convenis i, o bé jutjar-les davant els seus propis tribunals, o bé entregar-les a d'altres estats per a que ho siguin allà. El Conselll de Seguretat de Nacions Unides també està facultat per a remetre la situació a la Cort Penal Internacional. Preciós.

Seguint aquesta línia d'intervencionisme més enllà de les pròpies fronteres, i si es busquen responsables sobre les accions d'un país que castiga sense mirament un altre, filem una mica més prim. Hi ha empreses de fabricació d'armament espanyoles que venen els seus productes a l'exèrcit israelià, amb una facturació total que supera els 600.000 €. No seria lògic que l'Estat Espanyol, i la justícia que el representa, considerés aquestes empreses com a còmplices de les atrocitats comeses? No hauria de vetar aquesta col·laboració en la que l'interès econòmic s'avantposa a la ideologia i el respecte per la legalitat? Molt valents i molt compromesos però, ai!, sempre que no ens toquin la bossa...

La pregunta que em faig és si no caldria començar la casa pels fonaments, i no per la teulada. Encara tinc molt fresca la polèmica al voltant dels processos contra els responsables de les desaparicions que es van produir durant la dictadura del Generalísimo Francisco Franco, cabdill superlatiu responsable d'una repressió militar al llarg de prop de 40 anys que va suposar la desaparició de, crec no equivocar-me en fer la estimació, més de 14 civils. Però en aquell cas, en el que l'starlet i promotor de la idea Baltasar Garzón va sortir ben escaldat, es van posar en marxa tots els mecanismes possibles per aturar la iniciativa, i posar un pam més de terra sobre les incomptables fosses comunes que amaga l'actual paissatge de la pell de toro. La dita popular afirma que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó, però jo cada dia estic més convençut que té ben poquet de veraç. En fa de pudor, i molta, perquè aflora en els llocs més insospitats, i en les formes més diverses. Així que construïm una societat sobre un entente cordiale, en la que el ball de bastons ocasional entre uns i altres no és més que una pantomima, una cortina de fum, i deixem les coses tal com estan no fos cas que algú es senti incòmode. Resulta menys compromès anar a sol·lucionar les injustícies de l'altra punta del món, mentre ens fem els ornis davant les que hem patit en la nostra pròpia terra; suposo que, d'aquesta manera, la ferum dels morts ens arriba esmorteïda.

Cal que condemnem les injustícies allà on es produeixin, cert, però potser caldria primer fer neteja del fons de l'armari. I això, és clar, sempre fa mandra.

una visió

En aquest dies obscurs, en que sembla que l'obamania sigui l'únic motiu d'esperança per a una Humanitat condemnada al suplici del fons d'inversió maniaco-depressiu, el meu mestre, Xavi Wan Kenobi - qui s'entesta a ocultar la seva galàctica ascendència sota el cognom Comas - m'ha fet arribar un text. Unes paraules que m'han recordat que potser no sigui l'amic Mr. Marshall l'únic amb capacitat de sortir del pou, sinó que en nosaltres mateixos resideix la capacitat de reinventar-nos cada dia per a esdevenir una miqueta millors. L'autor és el gran científic i pensador Albert Einstein, una de les figures més destacades de la Història, que tantes paraules sabies va regalar a tantes oïdes sordes; si us voleu apropar al seu pensament, us recomano el llibre Mi visión del mundo, que recull una sèrie d'escrits que, a més d'un, no li aniria gens malament fullejar.

No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nacen la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.

Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar 'superado'. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones.

Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla.

bye bye, George

Finalment, i després d'estar fins l'últim instant obstruint els plans per a reflotar l'economia que des de fa temps estan escalfant banqueta, George W. Bush pren el camí cap al seu ranxo de Texas, on podrà gaudir del sens dubte merescut descans del guerrer. Perquè, això sí, a guerres no el guanya ningú, i el jardí que li ha deixat al president entrant Barack Obama en matèria de diplomacia internacional serà de ben segur cas d'estudi per a les futures generacions de politòlegs i estudiosos de les Ciències Ocultes.

Ara és el moment del change we can believe in o, si més no, d'un canvi de tarannà en el discurs unidireccional i amb arguments de plom que han esgrimit els Estats Units en els llargs i obscurs darrers vuit anys. L'amic George W ha marxat deixant una nova data en el santoral que, qui ho haguera dit, és compartit per tot el planeta per un motiu o altre: 11S. I, magnànim i generós com és, va permetre que el premier anglès Tony Blair amb el 7J, i l'inefable José María Aznar - Ansar per als amics - amb l'11M, contribuïssin a tan globalitzadora iniciativa. Es creava així el mític Trio de les Azores que, veient les accions en que es van embarcar, crec que perseguia l'objectiu de mesurar-se en el seu propi terreny amb el Trio La La La: cantant. Em puc imaginar el disgust i la incomprensió d'Ansar en veure's exclòs de la festa de comiat de George W: la solitud a la seva humil cuineta de Georgetown - quin nom més escaient per al nostre castís Romeu -, amb el regal embolicat amb paper facsímil de la bandera espanyola damunt la falda, desorientat, amb l'espantasogres destrempat, i preguntant-se on s'havia equivocat. Ah, les viscissituds de l'amor i el desamor...

Aquesta mateixa tarda he sentit al portaveu d'afers exteriors del Partit Popular - o Purità, ara no ho tinc clar -, Gustavo de Arístegui, analitzant el discurs d'Obama en aquesta mena de happening de 150 M$ que ha organitzat en la seva presa de possessió del càrrec que, sigui dit de pas, potser resulta un pressupost un xic desorbitat donada la cojuntura actual. Però bé, estàvem amb l'amic de Arístegui, qui es desfeia en elogis a la coherència, l'estructura i el missatge del discurs del nou president, amb un to que m'ha fet vessar la llagrimeta en evocar imatges de la magnífica pel·lícula de Luís García Berlanga, Bienvenido Mr. Marshall, en la que la plebs esperava il·lusionada els dòlars de l'amic nordamericà. Potser caldria recordar als integrants del PP la foto de les Azores, o l'efemèride que celebrem gràcies a tan entranable aliança; perquè això sí, llavors el món estava completament equivocat. I és que el temps pot ser més o menys inestable, senyors populars, però cal prendre una decisió a l'hora d'escollir una jaqueta.

Congratulem-nos doncs per poder donar descans al mighty warrior que ha aconseguit unir totes les cultures del planeta apuntessin a un enemic comú, tasca de magnitud hercúlia en els temps que corren, i entonem un emocionat bye bye George, amb l'esperança que la vida de cowboy el tingui ben entretingut per secula seculorum.

per un grapat de pizza

La premsa d'avui m'ha regalat una nova història per a no dormir, una d'aquelles històries que de nou em produeixen una amarga rialla. Enrique, de 22 anys, i David, de 21, es troben en presó preventiva al madrileny centre penitenciari de Soto del Real per robar dues pizzes valorades en 25 €. Els fets pels que se'ls encausa van succeïr la nit del 28 de desembre. Després d'haver estat de botellón amb uns amics, van fer caure un repartidor i li van sotstreure la preuada i suculenta mercaderia; no van emprar més violència que l'empenta, i els danys rebuts pel sofert treballador de la cadena de pizzeries no van anar més enllà d'unes lleus contusions. Poc després, els dos assaltants van ser detinguts per les forces de l'ordre, doncs eren els dos únics del grup de joves que encara rondaven per les rodalies. I des d'aquell moment, no han tornat a trepitjar el carrer.

Fins aquí, potser d'aquesta història us grinyoli el tema de la presó preventiva, sense possibilitat de fiança. Aquesta mesura s'aplica, normalment, en casos de perillositat social, antecedents penals, o bé risc de fugida. Si tenim present que cap dels dos nois ni tan sols havien estat mai detinguts, l'absència d'armes i que la força exercida no va anar més enllà d'una empenta, m'arrisco a aventurar que no ens trobem precisament davant dels hereus de l'infame Toni Montana.

Doncs bé, el jutge que instrueix el cas els hi imputa un delicte de robatori amb violència que, per a fer-se'n una idea, equival a una situació hipotètica en que un individu entrés armat en un comerç qualsevol i estomaqués als sens dubte esporuguits comerciants. Aquesta rocambolesca història deixa de tenir la més mínima gràcia quan ens aturem a pensar que la pena de presó a la que s'enfronten és d'entre 2 i 5 anys; i potser adquireix tints de tragèdia quan l'espera per a la celebració del judici s'estima que es pot arribar a allargar fins a dos anys.

Quedi constància des d'aquestes línies la meva solidaritat amb el repartidor assaltat, i el meu ferm rebuig d'aquests parell de fanàtics de la cuina italiana descontrolats, als qui l'ensurt de tot plegat probablement els motivi a preparar-se el sopar motu propio la resta de la seva vida. Però l'únic adjectiu que es digna a pujar-me fins als llavis és 'vergonyós'. No es pot definr de cap altra manera la manca de sentit comú d'un presumpte professional de la justícia que permet que dos nois sense cap evidència prèvia de perillositat social esperin en una presó la vista del seu judici per haver donat una empenta i haver robat dues pizzes. Per sobre de possibles tecnicismes legals o coartades extretes d'un Libro Gordo de Petete qualsevol, en algú que ha d'impartir justícia s'espera que hi prevaleixi una qualitat: el sentit comú, un bé tan escàs en els nostres dies com els diamants en sòl d'Arbeca. Ens limitem a posar localitzadors a maltractadors de gènere de contrastada solvència, veiem a les pantalles de la caixa tonta a alcaldes reconvertits en reis del totxo amb miopia legislativa, o permetem que un Madoff qualsevol es passegi per l'Upper East Side novaiorquès mentre ens etziba un cínic I have no idea de celles alçades quan se li pregunta sobre els calés que ha estafat.

És més senzill, i probablement menys compromès, fer caure tot el pes de la justícia sobre el més comú dels ciutadans, d'aquells que no poden exercir pressió, ni fer un soroll excessiu que pugui arribar a molestar. La justícia és un reflex més de la ineptitut i la desidia que impregna molts estaments d'un aparell funcionarial que posa la pell de gallina. Gent apoltronada en llocs de treball d'on mai seran desplaçats si no en fan una de massa grossa, de manera que millor estar-se quietet i no fer xivarri; tots els entesos ens diran sens dubte que és el sistema que més afavoreix la innovació i la competitivitat. I encara hem de sentir parlar de manca de recursos i de sobrecàrrega de volum de feina, amenaçant de fer vaga cada dos per tres.

Potser si no perdessin el temps i els recursos amb collonades com la que ens ocupa, aquestes coses no passarien, i dels recursos potser en podríem treure una mica més de profit. I creieu-me quan us asseguro que sé de què parlo: a la Gran Casa de la Justícia hi vaig treballar una temporada.

de riqueses relatives

El meu pare m'ha fet arribar un d'aquests correus d'origen dubtós, però que si més no resulta il·lustratiu de certs aspectes de la nostra enyorada i recentment desapareguda Societat del Benestar (RIP). Es tracta de la resposta d'un ciutadà emigrat als EEUU a un correu anterior d'un amic seu, en el que li discutia la concepció de pobresa dels espanyols. Més enllà de valoracions personals, deixaré que vosaltres mateixos en jutgeu el contingut, però una cosa m'ha quedat ben clara: Einstein tenia raó...

Hola, cómo se ve que los árboles no te dejan ver el bosque...

¿Cómo puedes llamarte pobre, cuando eres capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿Cuando te das el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí? ¿Cómo puedes llamarte pobre cuando pagas comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito el triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mí me cuesta 2.000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20.000 dólares? ¿Por qué ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle 18.000 dólares al gobierno y nosotros no? Nosotros, los habitantes de Florida, somos pobres. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (más otro 4% que es Federal; total = 6%), y no el 16% como a ustedes los ricos que viven en España.

Además, son ustedes los que tienen "Impuestos de Lujo" como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros, cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original, y otros como el Impuesto sobre la Renta (impuesto sobre el sueldo), impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, Impuesto de Circulación (por uso del automóvil). Y dichoso que todavía os dais el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales (tasas). Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos Nacionales, Autonómicos y Locales, de ese calibre? ¿Pobres? ¿De dónde?

Un país que es capaz de cobrar el impuesto a las ganancias y a los bienes personales por adelantado (mediante retenciones) como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben ganar muchísimo.

Los pobres somos nosotros, los que vivimos en EEUU y que NO pagamos impuesto sobre la renta si ganamos menos de 3.000 dólares al mes por persona (más o menos 2.000 €). Ustedes tienen además el IBI, impuestos de basuras, impuestos sobre el consumo de agua, gas y electricidad. Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipales, etc., mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EEUU, que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos con qué comprarlos.

A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar el 8% mensual de intereses, como mínimo. No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque no estamos en condiciones de pagar más. Supongo que, como todo rico, tiene un auto y que está pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si le sirve de información, yo pago sólo 245 dólares por año. Y como les sobra el dinero, ustedes si pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman Impuesto de Circulación (aparte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc., mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos 15 dólares anuales por el sticker sin importar qué modelo de auto conduzcas, pero claro, eso es para gente de recursos).

Ser rico, es tener 86.000 concejales, casi 9.000 alcaldes, 17 Presidentes de Autonomías, casi 1.600 parlamentarios autonómicos, 350 diputados en Cortes, 300 Senadores, 200 parlamentarios en Estrasburgo, una Casa Real, 20 Ministros y todos sus adláteres - paradójicamente a menor rango, mayor sueldo, hay alcaldes que ganan más que el presidente del Gobierno -, todo esto para un país tan pequeño como el suyo.

Vamos, se quedaron en España porque son RICOS. Somos los pobres como yo los que nos vinimos a probar suerte a otros lados. Bueno, le mando un abrazo y ahí luego me cuenta cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentarán más los impuestos. Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir. Pero bueno eso es lo de menos cuando se tiene el dinero para pagarlos. Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su presidente. Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª potencia mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.

Un saludo,

Su pobre amigo inmigrante