divendres, 25 de setembre del 2009

mals temps per a la lírica

Ha passat molt temps des de l'última vegada que em vaig enfrontar a la pàgina en blanc d'aquest entranyable blog, però els esdeveniments dels últims dies a casa nostra m'empenyen a, com a mínim, deixar constància escrita del panorama que m'envolta. L'objectiu és assegurar-me que les informacions que aquests dies circulen no siguin producte de la meva imaginació malaltissa i psicotitzada, sinó de la conxorxa dels enzes que sembla que governa els designis d'aquest país.

Aquests dies podem recrear-nos amb el Palaugate, un escàndol digne del millor dels culebrots que s'està desenvolupant al voltant d'una institució històrica a Catalunya. L'ex-president del patronat de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música, l'infame Fèlix Millet, s'ha omplert les butxaques amb la gents menyspreable xifra, segons les seves pròpies paraules, de 3'3 milions d'euros, tot i que reconeix que ni ell mateix la pot establir amb precisió, i que s'estima que podria ascendir fins als 10 milions.

No només això: durant els ultims anys havia desviat 500.000 euros del Palau per a sufragar viatges particulars de la seva família i la de Jordi Montull, director administratiu i la seva mà dreta, interpreto que per a exportar els valors de la Fundació a destins tan exòtics com Dubai o les Maldives. Entre els anys 2007 i 2009, es van abonar en nom de la Fundació 1'3 milions en concepte de reformes a propietats d'aquest emprenedor duet dinàmic. I per acabar-ho d'adobar, el dia abans del registre judicial al Palau el 23 de juliol va comprar en nom de l'Orfeó Català un local per un import d'1'5 milions d'euros, com no, juntament amb el seu inseparable Montull.


Això sí, capcot i entonant un penediment de llagrimeta, Millet ha dipositat 1'8 milons als jutjats acompanyant una sentida confessió, mostra d'un sens dubte sincer remordiment i que, i digueu-me malpensat, em fa sospitar que pot ser el precedent d'un dels més pietosos atenuants que mai s'hagin contemplat. Ja em perdonaran, però tot i que els números no són el meu fort, m'atreviria a aventurar que el balanç de la seva comptabilitat creativa li continua éssent força favorable. De moment, el jutge ja ha desestimat citar a declarar a la parella, suposo que per allò de la manca de recursos per a tocar el dos a una república bananera, o pel mínim risc de que es destrueixin proves relacionades amb el cas.

Però la qüestió que realment em preocupa no és que aquest personatge i els seus còmplices s'aprofitin de les seves responsabilitats; em temo que aquest és un mal endèmic inherent a la nostra cultura de la pandereta. El que és realment frapant és que durant més de 20 anys, l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Cultura han estat els suposats auditors dels diners que, des de l'erari públic, es destinaven a la Fundació. I pretenen fer-nos creure que ningú mai es va adonar de cap irregularitat. Suposo que tenir la Clau de Barcelona i la Creu de Sant Jordi són credencials amb validesa ad aeternam, suficients per desllumbrar al proïsme i fer-li oblidar les seves obscures implicacions en episodis com el de Renta Catalana.

Així que l'únic que li demano a les administracions que mantenim entre tots, és que no insultin la intel·ligència del ciutadà mitjà. Que no ens vulguin vendre sopars de duro mentre alcen les celles posant carones d'estupefacció, perquè no sé què m'irrita més: que facin la vista grossa, o que estiguin dirigides per una colla d'ineptes a qui se'ls hauria de prohibir ostentar cap tipus de responsabilitat. O, com molt em temo, que es tracti d'una angoixant combinació d'ambdues.

Mentrestant, als membres de l'Orfeó Català, persones que hi actuen sense ànim de lucre i per compromís amb una cultura i uns valors, se'ls hi ha estat negant el pressupost per poder anar de gira, per allò de les estretors de la cojuntura i tota la pesca. Ells han estat doblement damnificats: com a contribuents, i com a participants en la institució. Per no parlar del dany difícilment reparable que l'Orfeó i el Palau han rebut amb tota aquesta història. I és que ja se sap: corren mals temps per a la lírica...


1 comentari:

  1. Hola Ramon,
    estic totalment d'acord amb tu. Quina vergonya de panorama.
    I probablement el que se sap és potser només la punta de l'iceberg.

    ResponElimina