diumenge, 23 de gener del 2011

Entranyables postals catalanetes


Reprenc l'activitat d'aquest humil blog després de molts i molts mesos, esperonat pels esdeveniments dels últims dies, dignes de formar part de l'argument d'aquella magnífica sèrie de televisió britànica dels anys 80, "Sí, Ministre". Els enginyosos episodis ens mostraven com el Ministre James Hacker, un polític com a mínim pocatraça, era contínuament manipulat per Sir Humphrey Appleby, el cap de l'Administració, amb un únic objectiu: mantenir l'statu quo. Doncs bé, a casa nostra hi començo a veure indicis de la presència de grans guionistes, tot i que molt em temo que la seva intenció no és exactament la de fer gràcia; i és aquest lleu matís el que fa que senti un cert dessassosseg.

Tot just fa un mes que Artur Mas va ser investit President de la Generalitat. El retorn de Convergència i Unió (CiU) al Govern català, i no cal ser cap setciències per a adonar-se'n, obeïa més al desgast i el desencant amb el Govern del Tripartit, que no pas a un programa o un ideari ben definit. Sota el paraigua de la Casa Gran del Catalanisme hi aglutina tant monàrquics com sobiranistes, en una fórmula si més no curiosa que en determinats moments pot semblar el camarot dels Germans Marx. La promesa del famós concert econòmic amb Espanya i un suposat posicionament en la línia del sobiranisme van ser els dos principals cavalls de batalla de CiU per afrontar unes eleccions en les que, sense fer gaire escarafalls, només havien d'esperar a que es complissin les enquestes: el popultaxo volia el famós canvi, i el canvi es va produir. En quin sentit, encara està per veure.

Doncs bé, ha passat tot just un mes i ja comencem a veure detalls sospitosament coneguts. En primer lloc, el Govern ja ha encetat el catàleg de matisos sobre el tema del concert econòmic: mente l'exigien amb vehemència i immediatesa durant la campanya, ara ja entonen la vella cançoneta de l'ara no toca, de que es tracta d'un procés a mig o llarg plaç... un seguit d'arguments que, si fem una mica de memòria, ens resultaran d'allò més entranyables i familiars. I el mateix passa amb el sobiranisme: CiU es va posar al costat de les consultes sobre la independència prèviament a la campanya, accentuant-ne el seu discurs durant els primers compassos, i emprenent una accelerada retirada quan s'apropava la victòria, no fos cas que al capdavall haguessin de fer cap moviment real en aquesta direcció, i no fos cas també que, ai las!, algú es sentís incòmode. Això sí que no, les habitacions s'amoblen al gust de l'hoste: per a que a ningú no s'atabali, ens fem nostra aquella dita tan castissa de "donde dije digo, digo Diego", i de pas li fem l'ullet a Madrid.

Però el que de veritat ens ha despertat aquells entranyables records de que tot ha tornat on era fa uns anys és la retirada per part de la Generalitat de les imputacions d'Àngel Colom i Daniel Osàcar, ambdós esquitxats pel pressumpte finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en relació al Cas Palau, argumentant que les peticions no coincidien en la quantitat econòmica que s'havia d'investigar. Però com diria el gran Ferran Monegal, ah, alerta!: com que els imports reclamats pel Consorci i la Fiscalia no coincideixen, matem-ho i avall que fa baixada. Una argumentació que deixa de pasta de moniato, i que com a mínim convida a reflexionar sobre la casualitat, els cicles astrals i la independència del Poder Judicial.

I per últim, la cirereta, el coup d'effet que ha coronat l'inici fulgurant d'aquest nou Govern: el nomenament de la intrèpida Pilar Fernández Bozal com a Consellera de Justícia. Un nomenament si més no exòtic, si recordem que la molt honorable senyora era la cap de l'advocacia de l'Estat Espanyol, impulsora de la causa contra la consulta independentista d'Arenys de Mar, i que a més va tenir la brillant idea de deixar en mans de Jorge Buxadé, vinculat a la Falange Española. Després que ICV, ERC i SI li busquessin la jugular durant les interpel·lacions parlamentàries, aquesta insigne guest starring del Govern (recordem que és una concessió als independents) va esgrimir un argument demolidor: el seu client era l'Estat Espanyol i per això va impulsar la causa, però que tothom estigui tranquil, que ara ja no ho és. Complementa tan afortunat argument amb un colofó, en el que assegura que tots els advocats saben que els seus clients menteixen, i que no sempre estan d'acord amb el que defensen.

I aquí és on em grinyola la història. D'acord que un ha de ser professional i dur a terme la feina que li és assignada, però aquesta senyora ocupa actualment una de les principals Conselleries de la Generalitat de Catalunya, i es pressuposa que per a fer-ho cal tenir un cert grau de compromís ideològic i de responsabilitat política. La resposta de Fernández Bozal resulta irresponsable i com a mínim poc afortunada, però potser preocupa encara més la manca de traça dels qui l'han instal·lada on és, sigui per quotes o perquè fa joc amb les cortines del Congreso de los Diputados i les ànsies ministerials de Duran Lleida.

Així que humilment li recomano, benvolguda senyora, que abans de deixar que les paraules brollin d'entre els seus llavis reflexioni uns instants. I si pel que fos no pes veu capaç de poder evitar la temptació de deixar-les anar, consideri la possibilitat de col·locar-se un d'aquells enginyosos artil·lugis als que el seu cognom fa referència (en la llengua de l'Imperio, és clar). Oli en un llum, cregui'm.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada