la divina crisi

Són temps realment difícils, tan difícils que ni la Santa Seu ha escapat al llarg braç de la crisi econòmica. Per primer cop després de gairebé mig segle, el personal administratiu del Vaticà haurà de marcar la seva entrada i sortida del lloc de treball. La mesura, efectiva a partir de l'1 de gener de 2009, obeeix a una una campanya per a combatre el baix rendiment laboral; en una mostra més de la humiltat que sempre ha caracteritzat l'Església Catòlica, l'"àngel enunciador" de la nova no ha volgut ésser anomenat. La Santa Seu, segons la seva declaració financera anual, té un planter que ascendeix a 1.974 empleats entre sacerdots i laics, amb una remuneració salarial que oscil·la entre el 1.300 i els 2.300 € mensuals, això sí, amb prestacions com el combustible lliure d'impostos, i la vivenda subsidiada. Es troben regits per un sistema de premi i càstig per a incentivar el rendiment dels seus empleats que, a primers d'any, es veurà reforçat pel fet d'haver de passar la targeta magnètica en arribar a la feina: les absències prolongades tindran com a conseqüència retallades en la remuneració i, a la inversa, la trempera en l'exercici professional serà recompensada amb un sobresou.

Ai Señor, Señor, on anirem a parar... Ni tan sols la Santa Seu, far de la modernitat i la solidaritat còsmica, ha pogut escapar als efectes devastadors de l'actual crisi. Em pregunto què podria passar si, en cas que el Vaticà hagués de presentar un ERO que afectés alguna de les seves sucursals, els treballadors es manifestessin amb la virulència amb la que ho han fet, per exemple, els de Nissan. Amenaçaria també en aquest cas la corporació en tancar la paradeta? La idea resulta, si més no, estimulant. Confiem en que la situació no esdevingui crítica, i la intervenció de la Providència preservi la piadosa institució. En tot cas, el que ens queda clar és que, en temps difícils, de la crisi no se n'escapa ni Déu... Amén.